Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Tot i que el dia havia estat agitat, el dimarts a la nit vaig vèncer la temptació de quedar-me tranquil·lament a casa veient el “Sense ficció” dedicat a  Xavier Vinader (summament recomanable, per cert, i recuperable aquí via “TV3 a la carta”) i me’n vaig anar cap a Arts Santa Mònica per assistir a la sessió de música editada fa cinquanta anys per la discogràfica Concèntric i programada per Òscar Dalmau, el DJ Phil Musical. Un senyor que em mereix un gran respecte pels seus amplis coneixements de la música amb la qual va créixer el personal de la meva generació. Sobretot tenint en compte que, per edat, l’amic Dalmau pertany, tirant llarg, a la generació dels meus fills i no pas a la meva, cosa que m’empeny a atorgar-li encara més mèrit.

Al llarg d’una hora i mitja que a tots els presents se’ns va fer molt curta pel claustre de l’antic convent de Santa Mònica va passar el més granat del catàleg de Concèntric amb suport de rigorós vinil i format de discos de dues o quatre cançons. “Singles” o “EP’s”, vaja. Parlo de Lita Torelló, Els Drums, Francesc Heredero, Tony, Núria, Els Dracs, Pau Riba, Guillem d’Efak, Santi Sans, Els Xipis i uns quants més que ara mateix no recordo i que varen amorosir les nostres carrosses i fatigades orelles fins a una apoteosi final en forma de sorpresa doble.

L’esmentada apoteosi va començar amb una primícia (encara “en construcció”, segons Dalmau): la versió electrònica del “Chao, chao” de Lita Torelló. És a dir, aquell immortal “Downtown” de Petula Clark que també remenarien els Sírex en un disc senzill que a la cara B portava el “Qué bueno, qué bueno”, de Conchita Bautista (com podeu veure, fa cinquanta anys no ens estàvem de res).

La segona sorpresa em va deixar arran de la llàgrima perquè vaig sentir com si el DJ Phil Musical me la dediqués exclusivament a mi: abans d’apagar llums va oferir-nos un “bonus track” amb l’adaptació catalana de “Les feuilles mortes”, dels senyors Prévert-Kosma, interpretada per la  cantant madrilenya Elia Fleta en un disc –de Concèntric, és clar– de l’any 1966 enregistrat amb l’acompanyament del trio de Tete Montoliu. Aquest que teniu aquí sota:

L’emoció està justificada perquè fins no fa gaire jo em creia que era l’únic membre en actiu del club de fans de la senyora Fleta (vegeu, si no, aquest apunt meu de fa deu anys) fins que vaig descobrir que Òscar Dalmau també formava part de la secta quan vaig veure que en el segon volum de la sèrie de CD’s “Pop a la catalana” seleccionava els dos temes que Elia Fleta cantava en català en aquell mític disc: “Les fulles mortes” i “Cor inquiet” (el clàssic “My foolish hearth”, de Victor Young i Ned Washington), adaptats, els dos temes, per Josep Maria Espinàs.

Aquest ja és el tercer apunt de la sèrie i us puc assegurar que la cosa tot just comença. L’exposició “Popcèntric” té molt a descobrir, almenys per mi.

En tornaré, doncs, a parlar. Esteu avisats.

(Continuarà)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!