Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

11 de febrer de 2015
0 comentaris

Santiago Vidal, jutge.

Ja fa temps que m’interessa el jutge Santiago Vidal. No és que senti una atracció especial pels afers relacionats amb l’administració de la justícia, però he d’admetre que cada vegada que aquest home apareix en algun mitjà em fa la impressió –pel que diu, per com ho diu, per la seva manera de captenir-se– que és bastant diferent de la majoria d’individus que transiten per la galàxia judicial.

Com és natural, aquest interès meu per Vidal –al qual, ja ho avanço, no tinc el gust de conèixer personalment– està influenciat de forma notable pel fet que des del primer moment s’ha posicionat sense mitges tintes en el bàndol dels defensors d’una Catalunya independent. En el meu bàndol, vaja.

Per això, quan ara fa un any es va saber que ell i uns quants juristes més es posaven a redactar una proposta de Constitució per a quan fóssim un estat separat d’España vaig sentir una gran alegria. I més quan poc temps després es va començar a veure que als caps grossos del poder judicial la iniciativa –sempre presentada com un exercici acadèmic fora de l’horari laboral– no els feia ni gens ni mica de gràcia. No cal dir que, al meu parer, aquest era un símptoma inequívoc que anàvem bé.

Tal com el mateix Vidal va anunciar, la feina la desenvoluparien al llarg d’un any i el resultat que se’n derivés es faria públic el gener de 2015. Si no em falla la memòria primerament es va parlar del dia 7, l’endemà de Reis, i finalment va ser el dia 30 a l’Ateneu Barcelonès (vegeu aquí la crònica que en va fer Vilaweb).

Des d’aquell moment han passat uns quants dies i unes quantes coses que em sembla interessant de comentar.

Primerament s’ha confirmat la rabiüda persecució del poder judicial español que, com tot sembla indicar, abans que acabi aquest febrer es resoldrà amb la separació definitiva de Santiago Vidal de la carrera de jutge. Una amenaça que, com he dit més amunt, denota que a España estan cagats i que, per tant, anem pel bon camí. També demostra una vegada més que amb aquella gent no hi tenim res en comú ni res que ens convidi a continuar junts ni un dia més del necessari.

Curiosament, però, la publicació de la proposta de Constitució (aquesta és la pàgina web que l’acull conjuntament amb un parell més de projectes) ha obert a casa nostra una espècie de caixa dels trons contra el resultat de la feina del grup de tècnics del qual el jutge Vidal és la cara visible. Una variant més, diria jo, d’aquella afició tan nostra a engegar-nos trets al peu.

Una de les primeres coses que s’han criticat és el protagonisme de Santiago Vidal, una mica en la línia dels denominats “jutges estrella”. Ben mirat, penso que en aquesta crítica no deixa d’haver-hi un punt de raó ja que el nostre home funciona d’allò més bé des del punt de vista mediàtic. I, per tant, té una certa lògica que la seva funció de rostre visible de la iniciativa li aporti avantatges comunicatius combinats amb acusacions de personalisme. De tota manera ja m’hi abono ben de gust, jo, a personatges mediàtics com Vidal (o com Sala i Martín) que connecten amb la gent sense necessitat d’apel·lar als baixos instints del personal.

Una altra de les crítiques s’ha centrat en si és oportú, o no, presentar ara aquest ampli i ambiciós text constitucional. En aquest sentit he de dir que em sobta que aquestes queixes es formulin en aquest moment i no en el transcurs dels dotze mesos que ens separen de quan es van començar a conèixer les intencions de Vidal i els seus col·legues. Tothom sabia que, amb independència del calendari electoral que acabessin elaborant els polítics, estaven preparant l’articulat d’una Constitució que el gener de 2015 es posaria a disposició dels ciutadans perquè hi diguessin la seva i ningú no va expressar cap reticència. ¿On està, doncs, la sorpresa? ¿No hi ha hagut prou temps per deplorar la pretesa extemporaneïtat de la proposta? ¿Per què, doncs, ara?

Pel que fa al contingut concret de la proposta crec que hi ha bastants coses ben pensades i algunes que mereixen precisament allò que els autors busquen: discussió i debat entre els ciutadans.

Com que el sistema de presentació d’esmenes ja està estipulat la meva intenció és fer-hi les meves aportacions (no només al text de Vidal) durant els propers dies i ja valoraré en el seu moment si en parlo amb més detall en aquestes Totxanes o ho deixo en la intimitat.

En relació al text elaborat per l’equip de Santiago Vidal ja avanço que, al costat d’aspectes que trobo summament engrescadors, no m’agraden gens unes quantes coses. Per exemple, la solució de considerar el castellà llengua cooficial, o l’apartat que defineix els límits del territori, afers sobre els quals han opinat recentment Vicent Partal (aquí) i Pere Cardús (aquí).

Hi ha dues coses més que tampoc m’agraden. La primera és la llargada dels textos presentats: 97 articles el de Santiago Vidal, 63 el de constitucio.cat i 247 el text que ha presentat Joan Fonollosa. Ja em perdonareu però ho trobo una barbaritat. Sempre he pensat que la nostra Constitució hauria de ser una relació molt breu de principis, valors, drets i deures –40 o 45 articles com a molt– que els ciutadans ens hauríem de saber pràcticament de memòria.

La segona cosa que no m’agrada és la descurança del seu redactat (ara em refereixo a la de Santiago Vidal, que és la que he mirat en primer lloc). Jo també penso, com Cardús, que clama al cel que en un país de bons escriptors com el nostre circulin textos tan millorables des del punt de vista literari com aquest. Digueu-me bufanúvols però jo crec que, a més a més de breu, la nostra Constitució hauria de ser un text tan bellament redactat que ens enorgullís a tots plegats. Un “bijou”, com dirien a França.

Fetes aquestes consideracions de caire quasi telegràfic el que vull expressar ara és la meva defensa aferrissada de l’existència d’aquestes tres propostes de text constitucional –i de la invitació al debat que comporten– pel que representen de motivació als ciutadans per començar a fer-nos una idea clara i ben concreta de quina mena de país volem construir.

No les considero, doncs, ni inoportunes ni extemporànies perquè, més enllà de les atzagaiades dels nostres polítics –que continuaran més o menys dissimulades, però ben actives fins al 27 de setembre (després ja s’ho trobaran)–,  hem de mantenir el to ben alt i les il·lusions ben fermes perquè (no ho oblideu ni un instant!) cada vegada estem més a prop del desenllaç feliç del procés.

Debatre a fons aquestes propostes serà una manera eficaç de visualitzar el futur que volem pels nostres fills i néts (i també, què dimonis, per a nosaltres que volem viure des de la primera fila el gran moment) i, per tant, d’anar carregant les bateries pel gran salt cap amunt i endavant que ens espera d’aquí a molt poc.

Tic, tac, tic, tac…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!