Totxanes, totxos i maons

Aquest cap de setmana de transició entre gener i febrer que acabem de viure ha tingut pels de casa una notòria dimensió cultural. Val a dir que ens ha anat de fàbula perquè així no ens ha calgut engegar el televisor (*) i així ens hem estalviat explicacions i imatges sobre la visita a Barcelona dels caps grossos del PP, l’excursió a la Puerta del Sol de la mainada dels “Podemos” i la conferència del PSOE a València dedicada (amb brometes del senyor Miquel Iceta incloses) a “ofrendar nuevas glorias a España” i al federalisme autonomista redemptor.

(*) Bé… de fet sí que hem engegat la caixa tonta. Ho puc explicar: volíem veure “Com som?”, el nou programa-concurs de TV3 per la nit del dissabte, … i els deus han castigat la nostra tafaneria amb una experiència inenarrable (i que, per tant, m’estalvio de descriure).

Una vegada més, doncs, la cultura ha estat el cable salvador que ens ha alliberat de la grisor política general. Per començar esmentaré la lectura de “Les incerteses”, un nou llibre de Jaume Cabré que reflexiona sobre la feina d’escriure ara i aquí. És el tercer llibre d’aquest estil que el nostre escriptor viu més universal publica després de l’esforç de fer una novel·la. Quasi com un exercici de descompressió.

El primer va ser “El sentit de la ficció” (Proa, 1999), escrit després de la publicació de “L’ombra de l’eunuc”; el segon, “La matèria i l’esperit” (Proa, 2005), escrit després de “Les veus del Pamano”, i ara mateix aquesta novetat que apareix tres anys i mig després de la publicació de “Jo confesso”. Ara mateix no entraré en detalls sobre què m’ha semblat “Les incerteses” perquè, a més a més de llegir-lo dues vegades, he escrit un article que podreu llegir a Vilaweb demà passat, dimecres. Just el dia que el llibre arribarà a les llibreries i que Jaume Cabré farà la roda de premsa de presentació de l’obra.

La segona experiència cultural del cap de setmana la vàrem viure el dissabte al matí de la mà d’Androna Cultura (vegeu aquí el seu web). Una empresa de gent jove, competent i plena d’idees que es dedica a programar diverses rutes culturals i històriques per la ciutat de Barcelona i posant un èmfasi especial en les que tenen com a escenari el barri de Gràcia. Fa uns mesos l’A. i jo vàrem poder gaudir de la ruta pels Tres Turons (vegeu aquí) i abans d’ahir, tot aprofitant un generós regal que els Reis d’Orient ens varen deixar a casa d’uns bons amics, vàrem fer la ruta per “la Gràcia del vermut” (vegeu aquí) que ens va permetre conèixer les poques bodegues de tota la vida que encara sobreviuen en el barri i fer un parell de tastets de tan deliciós beuratge (i dels seus no menys deliciosos acompanyaments).

Una immersió, doncs, en la història popular del barri de Gràcia guiada per la mà experta i documentada de la gent d’Androna (**) –l’Emma i el Marc— i que, vistos els resultats, penso que estic en condicions d’afirmar que no serà la darrera vegada que els nostres camins coincidiran.

(**) Un nom, aquest d’Androna, que feia una pila d’anys que no sentia. Preciós i molt ben trobat. Us convido a que busqueu en el diccionari el seu significat .

En aquest punt m’agradaria obrir un altre breu parèntesi per recordar també la feina de Literat Tours (vegeu aquí), una empresa amb objectius similars als d’Androna que també hem conegut –vegeu aquí l’apunt en el que explico la nostra visita a un temple maçònic– i que continua en actiu amb una oferta més atractiva que mai.

L’última experiència cultural del cap de setmana ha vingut de la mà del Cor Lerània (vegeu aquí), una formació que dirigeix el mestre Jordi Noguera de la qual vaig parlar col·lateralment en aquest apunt fa dos anys i que ahir, diumenge, va fer un gran pas endavant en la seva trajectòria amb l’estrena de la darrera –i ambiciosa– novetat del seu repertori: els “Valsos amorosos” de Johannes Brahms, un conjunt de trenta-dues peces breus per a cor i piano a quatre mans que em varen semblar una veritable delícia pel paladar.

Aquestes “Liebeslieder” estan dividides en dos blocs i així ens les presenta la gent del Cor Lerània. El primer és l’Opus 52 i consta de divuit peces escrites entre 1868 i 1869 que podeu escoltar aquí íntegres en dues versions. L’una per a piano a quatre mans i l’altra per orquestra. El segon bloc el formen catorze peces aplegades sota el nom de “Neue Liebeslieder” (Opus 65) i que varen ser escrites l’any 1874 (vegeu aquí).

La sessió d’estrena a la qual he tingut la sort de poder assistir s’ha celebrat en el polisportiu de l’Escola Nabí de Vallvidrera i la propera cita amb el mateix repertori –que, de fet, sembla que serà l’estrena amb tots els ets i uts de solemnitat– es farà el diumenge 15 de febrer al Monestir de Sant Benet de Bages. Per poc que pugueu us recomano que no us ho perdeu.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!