Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Ara fa un mes, mentre passava a l’agenda del nou any –una agenda de paper i tapa dura, no cal dir-ho (vegeu aquí)– tots els sants i aniversaris de la gent que conec per poder felicitar-la en el seu moment –un hàbit que mantinc en vigor des de fa bastant temps– vaig adonar-me d’una cosa que em va cridar l’atenció: tinc una bona pila d’amics i coneguts que aquest 2015 compleixen 60 anys.
Més concretament me’n varen sortir set: mon germà i el germà de l’A., una companya i dos companys de la feina (als quals, tot i jubilat, continuo felicitant, és clar), un antic col·lega d’aventures lingüístiques… i el Jaume sobre el qual tractarà l’apunt d’avui.
Abans, però, faig una marrada per dir que, a part dels ja esmentats que arriben als seixanta, aquest any s’incorporarà el número 65 en el comptador d’edat de dues persones més: la Marisa E., una vella amiga amb qui compartirem una expedició de deu catalans per la Toscana que estic organitzant per finals d’abril… i un servidor de vostès. Certament, qui diu que 1950 no va ser un bon any?
I ja que he entrat en el planeta familiar deixeu-me dir que el proper juliol el noi gran de casa arribarà a la inquietant edat de 40 anys. Per la seva banda, un bon amic de la feina molt informatitzat i dues amigues i conegudes tastaran les mels dels 50. I per acabar el repertori diré que dues amigues més i un amic molt admirat i estimat (valencià, per cert) celebraran els 55.
Acabo la marrada i em poso a la feina de festejar que el meu estimat Jaume ha arribat als 60 anys i que ho ha volgut fer de la millor manera possible: envoltant-se de la gent que ens l’estimem i aplegant-nos al conjur d’una esplèndida calçotada que el dissabte passat vàrem posar-nos entre pit i esquena en un casalot fantàstic a tocar de la Bisbal del Penedès.
Amb el Jaume i a la Griselda, la seva muller (una altra força tel·lúrica de la mateixa escola que l’A.), ens coneixem des dels primers anys de la dècada dels 70. Fa, doncs, quaranta anys ben bons. Amb ells vàrem fer la nostra primera visita a Londres (estiu de 1974), vàrem assistir al primer concert de Leonard Cohen al Palau (tardor de 1974) i vàrem compartir una de les ampolles de xampany que el 20 de novembre de 1975 es van obrir a casa per celebrar la mort del dictador.
Amb ells hem anat seguint les respectives peripècies vitals: el naixement dels fills (ells, per cert, són els padrins de bateig del noi petit de casa, el bon noi Eloi), els inexcusables esmorzars de cada matí de Reis que des de fa una pila d’anys perpetrem a la cuina de casa seva, les experiències europees de la Laiona, les desaparicions dels nostres majors o experiències tan especials com el descobriment de la música de Fripp & Eno. Un descobriment que ha quedat fixat en aquest apunt de fa deu anys i que us recomano que llegiu perquè estic segur que us farà somriure.
El Jaume –l’estimat Doctor R.— ja ha arribat a aquella edat en la qual els regals que li fan ho diuen tot. Solen ser de tres classes (i parlo per experiència): rutes gastronòmiques o enològiques, estades en algun balneari “amb encant” i música dels 70’s en format CD.
Dissabte la regla no va fallar i varen caure obsequis associables a una de les tres modalitats. L’A. i jo, per exemple, li vàrem regalar un paquet de 3 CD’s amb tota la història del Grup de Folk i un doble CD amb un concert enregistrat a París en directe… de Robert Fripp i Brian Eno, com no podia ser altrament.
Estimat Jaume, bell (i vell) amic, ha quedat ben clar que t’has guanyat a pols tota l’estimació que el dissabte vàrem expressar, cadascú amb l’efusivitat i l’estil que li escau al seu tarannà, la trentena de persones que et vàrem acompanyar.
Certament, seixanta anys no es fan cada dia. Ni tampoc tots els dies tens el privilegi de trobar-te gent bona, decent i noble com vosaltres Jaume, Griselda i Laia.
Per molts anys, doncs. I, sobretot, junts sempre!
(Poseu-hi de fons el “Forever Young” del gran Dylan, si us plau)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jo n’he fet 69 i malgrat l’erotisme de la xifra m’estic donant compte que aixo s’acaba…Quan em vegi un 7 devant en lloc d’una festa amb els amics me’n aniré quatre dies tot sol a un hotel de la muntanya. He heredat de la meva mare la fobia als anniversaris. No nomes no els suporto sino que’ quan la xifra de les desenes del marcador canvia, m’agafa una veritable depresio.