Totxanes, totxos i maons

La recent emissió del documental “Ciutat morta” sense els cinc minuts censurats en els quals apareix Víctor Gibanel, l’antic cap d’informació de la Guàrdia Urbana  (per cert, s’ha de ser molt ase per demanar a un jutge que censuri un fragment d’una pel·lícula en plena època de YouTube i de les xarxes socials). La recent emissió, dic, d’aquest treball periodístic de primer ordre m’ha tornat a la memòria un episodi molt peculiar que em va tocar de viure fa uns anys amb una patrulla de control d’alcoholèmia i una trobada amb un membre d’aquest cos. Un episodi que no dubto a qualificar de penós i un individu que tampoc dubto gens a l’hora de qualificar-lo, ras i curt, com un indesitjable.

Durant una temporada que situo en els anys 2012 i 2013 cada matí entre un i dos quarts de vuit una patrulla de la Guàrdia Urbana es situava en la confluència entre la Rambla i el Portal de Santa Madrona amb la missió de fer controls d’alcoholèmia als vehicles que passaven per allí.

Jo, que treballava justament al davant, hi passava cada matí a aquella hora amb la Vespa i el primer dia ja em varen aturar. Amb un cafè amb llet i quatre galetes al cos el resultat del control va ser, lògicament, negatiu. A més a més vaig dir-li a l’agent que em revisava la documentació i la comprovava a través de la ràdio amb la comissaria central que jo treballava en un edifici d’allà mateix i que, per tant, cada dia a aquella hora passaria per davant de la patrulla en les mateixes condicions de salubritat. No valia la pena, doncs, que perdessin gaire temps amb mi.

De seguida vaig veure que el meu comentari –complementat amb un somrís carregat de “glamour” i l’aparença de plàcida bonhomia que m’atorgaven els meus 60 anys i escaig d’edat– no li va agradar gaire al guàrdia i, certament, quan l’endemà vaig passar em varen tornar a aturar i a aplicar-me el ritual tot i que de seguida els vaig dir que feia 24 hores que ja m’havien fet l’examen. L’agent no em va fer ni cas i va anar, com es diu ara, a la seva bola.

L’endemà encara vaig voler temptar la sort i novament vaig haver de tornar a bufar i a exhibir tota la paperassa. A partir del quart dia, senzillament, vaig modificar l’itinerari i per comptes d’agafar la Rambla des de Balmes i Pelai pel lateral descendent vaig derivar per Pau Claris, Via Laietana, passeig de Colom i el lateral ascendent fins al joiós dia de desembre de 2013 que em vaig jubilar.

Aquesta poc engrescadora relació amb la Guàrdia Urbana va tenir, però, una continuació encara més penosa poc temps després. Cada matí, un cop deixava la moto al pàrquing de la feina, com que arribava amb temps de sobra sortia a comprar els meus diaris –l’Avui i l’Ara, és clar– al quiosc del davant. Aquells dies el quiosquer, que havia vist com m’aturava la patrulla, em comentava fent conya que segurament havia corregut la veu en el “cuartelillo” que la Guàrdia Urbana té una mica més amunt de la mateixa Rambla que aquell element que circulava de bon matí amb una Vespa de color vermell era un perillós separatista perquè, a part de treballar a la Generalitat, mai de la vida comprava cap diari en altra llengua que no fos el català i que, per tot això, havien d’anar per mi.

La conya, però, va deixar de tenir gràcia quan uns matins després en arribar al quiosc vaig veure que hi havia un guàrdia uniformat –alt, força prim i d’una edat situada prop dels 50 anys– que xerrava amb el quiosquer i que quan va veure els diaris que jo agafava va començar a comentar en veu notablement més alta que l’exèrcit, la Guàrdia Civil i la policia ja sabien el que havien de fer amb els separatistes que renegaven d’España. Jo em vaig limitar a mirar-lo a la cara, somriure obertament i no dir-li ni un mot. Ni el bon dia ni l’adéusiau. Aquesta trobada es va repetir uns quants dies més amb similar ritual fins que vaig decidir anar a comprar els diaris una mica més tard, després d’haver engegat l’ordinador i l’aire condicionat del despatx.

Ja sé que aquesta experiència personal no toca vores amb la magnitud i indignitat dels fets que denuncia “Ciutat morta”, però sí que és un indici que a la Guàrdia Urbana de Barcelona (que és la que conec i m’afecta) no tothom té uns comportaments exemplars. Ni els comandaments ni els agents de base. Cosa que em fa pensar, amb angúnia, quantes situacions similars a la que descriu el documental han quedat impunes i sense ningú que les doni a conèixer.

Abans de tancar aquest apunt –i perquè no sigui dit que em miro les coses des d’un punt de vista parcial– crec que és just que llegiu aquest apunt que vaig escriure fa deu anys.  També m’agradaria evocar dues imatges relacionades amb els guàrdies urbans que estic segur que seran molt familiars a la gent de la meva edat.

La primera és la del conte “El urbano Ramón”, dibuixat per Ferràndiz  dintre d’una sèrie de contes publicats a mitjans de la dècada dels 50 que varen formar part de les meves primeres lectures (i que ara, amb una reedició de fa pocs anys, és un dels contes que li agrada més a la nostra néta de contemplar mentre l’A. li va explicant el text, naturalment en català).

La segona imatge que portem clavada els carrosses com jo és la dels urbans dirigint la circulació a les cruïlles de la ciutat des d’una espècie de trona que els donava visibilitat i que en vigílies de Nadal s’omplia d’obsequis que els donaven els vianants i els conductors.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!