Totxanes, totxos i maons

“Vivim en un món saturat d’imatges. En canvi, les connexions s’han d’inventar. Així que, més que generar obres noves em sembla molt més interessant descobrir las connexions entre les que ja existeixen. Un “maniobrer” és algú que utilitza les obres per fer obra nova. A vegades no saps per què, pot ser purament una anècdota o una intuïció que segueixes i t’hi abraones com un boig. És molt complex per què relacionem les coses. A vegades, les obres s’agrupen per una anècdota, una intuïció, o un fil que potser té una importància relativa, però que la fe i el fervor l’acaben convertint en una corda prou tensada.”

Fa uns mesos l’artista Perejaume (Sant Pol de Mar, 1957) s’expressava amb aquestes paraules durant la roda de premsa de presentació de la seva darrera producció (se’m fa difícil definir-la com, simplement, exposició) al MNAC titulada “Maniobra de Perejaume” (vegeu aquí). I, per cert, abans de continuar m’apresso a dir que ja fa una pila d’anys que miro de seguir de prop tot el que fa aquest home jove i en plena fase creativa que considero posseïdor d’un dels cervells més ben moblats de casa nostra.

Jo no hi entenc gaire dels afers relacionats amb el món de l’art i per tant ni faré veure el que no sóc ni entraré a fer cap elucubració sobre Perejaume per justificar el que porto afirmat fins aquí. Sí que vaig observant –i els mots del mateix artista que encapçalen l’apunt m’ho confirmen– que des de fa uns anys (més concretament des de “Deixar de fer una exposició” MACBA, 1999) la tasca creativa d’aquest artista no es resol produint obra nova sinó fent un maridatge cada vegada més depurat i creatiu entre la literatura, la cultura popular, les arts plàstiques i el paisatge de casa nostra.

Per això tan bon punt vaig tenir notícies d’aquesta “Maniobra de Perejaume” que es pot veure encara al MNAC fins al diumenge 25 d’aquest mes (vegeu també aquí) em vaig proposar visitar-la amb tot el detall i atenció que sens dubte mereixia.

Per una sèrie de circumstàncies que ara no vénen al cas aquesta visita s’ha hagut d’anar ajornant fins que el dijous al matí de la setmana passada (privilegis de jubilat, he, he) em va ser possible d’anar-hi… i de gaudir-la. I va ser tan gran l’impacte que em va produir que el dissabte hi vaig tornar per aprofitar la visita guiada setmanal i veure quins detalls nous captava.

I, efectivament, vaig saber entrar, crec, en el suggestiu món de complicitats –de “maniobres”– que trena Perejaume entre obres molt variades (tant pel que fa a la modalitat, l’època, l’estil o la intenció inicial) tot buscant el sentit secret i subterrani que els dóna vida. La “immensa font que raja sempre, que no s’acaba mai”, dit amb les seves pròpies paraules.

“Maniobra de Perejaume” és un exercici que demana a l’espectador un esperit obert i lliure de prejudicis. Cada visitant sabrà trobar el seu racó, el seu detall preferit. Aquell que l’interpel·la més directament. Jo en podria esmentar uns quants –en tinc una pila perquè, com he dit, l’experiència m’ha impressionat molt– però em quedaré amb un que em va colpir especialment. Em refereixo al paral·lelisme que  l’artista estableix entre les llibretes de descripció meteorològica de l’observatori del Turó de l’Home durant els anys de la Guerra Civil i el dietari que en aquelles mateixes dates escrivia amb lletra minuciosa i pulcra Marià Manent a la casa de Viladrau –a tocar, doncs, del Montseny— en la qual es varen refugiar ell i la seva família.

Qualsevol lector d’aquest meravellós dietari, publicat el 1975 amb el títol “El vel de Maia”, sap la importància que el poeta donava a la descripció de l’atmosfera de cada dia com a punt de partida de les seves reflexions. És, doncs, veritablement emocionant veure com una mateixa situació meteorològica s’explica amb la freda concisió del llenguatge tècnic i, al costat, com es transforma en material poètic per dues persones properes en l’espai físic però totalment desconeixedores d’aquesta coincidència. Perejaume, sabedor de la creació simultània d’aquestes dues fonts documentals, ens presenta costat per costat les piles de llibretes de l’observatori i les de Manent (vegeu la imatge que il·lustra l’apunt) i en un mural de considerables dimensions reprodueix en dues columnes paral·leles els textos dia per dia. Més curts i sintètics el de l’observatori i, és clar, molt més extensos el del poeta.

Tot veient Perejaume m’adono que hi ha un concepte que sempre m’ha interessat tot i que és ara quan el percebo de manera concreta. Em refereixo a la simultaneïtat. Al fet de saber que en un moment donat i en un lloc determinat passen coses inconnexes entre si que de vegades s’influencien i de vegades no però que, tanmateix, hi són.

Podríem dir que aquesta curiositat meva s’apropa molt a la del dimoni Cojuelo que, tafaner, aixecava les teulades de les cases per veure què s’hi covava en l’interior. Podríem dir també, posant-nos més transcendents, que és un intent d’aproximació llunyana a l’ull del Creador que tot ho sap i tot ho veu.

Posat a lliscar pel pendent de l’elucubració m’aventuraria a dir que potser em ve per aquesta banda l’afició a elaborar llistes cronològiques d’esdeveniments. Unes llistes que em permeten transcendir la individualitat estricta dels fets, relacionar-los en el temps i la distància i després explicar-los. Poso un exemple: en els mateixos dies que es va fer, l’any 1975, la primera edició del Canet Rock, varen detenir i sotmetre a un consell de guerra al periodista Josep Maria Huertas i s’inaugurava a Montjuïc la Fundació Joan Miró construïda per Josep Lluís Sert (tal com vaig explicar aquí). Un altre: pels mateixos dies que es posava en marxa Vilaweb, aviat farà vint anys, es creava el Servei Català de Col·locació, es moria Lola Flores, obria portes Port Aventura i Epi jugava el seu últim partit amb el Barça (tal com potser algun dia, si cal, ho explicaré).

Coses que passaven simultàniament, que sens dubte no tenien cap relació les unes amb les altres però que, no ho dubto en absolut, entre les unes i les altres ens han anat construint. Com a col·lectiu generacional. I a partir d’aquí, no cal dir-ho, com a persones. No em digueu que no és un gran, un descomunal maniobrer, l’admirat Perejaume…

Ja em perdonareu… sé que no m’explico bé. Però jo ja m’entenc.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!