Totxanes, totxos i maons

Perdoneu-me si em faig pesat perquè no és pas aquesta la primera vegada que ho manifesto: ja fa bastant temps que llegeixo poques novel·les. No és res personal, que consti. És, senzillament, que després de molts i molts anys llegint-ne –i, ben sovint, havent d’escriure després el corresponent comentari pel diari o per alguna revista– em sento una mica fatigat. Diguem que, a diferència del que li passa a la meva néta, ja no em motiva tant com en altres èpoques que m’expliquin històries. Deu ser cosa de l’edat…

Ho torno a dir: no és res personal contra aquell petit editor que m’envia un llibre a casa amb el consell que li presti atenció, que ja veuré com aquest sí. Ni contra l’amic escriptor que publica novel·la i li falta temps per donar instruccions al seu editor perquè me la faci arribar de seguida.

Com tot a la vida, però, les decisions no són taxatives i qualsevol lector d’aquestes Totxanes que faci una ullada a l’apartat “Llibres i literatura” (a la columna de la dreta, a baix de tot) veurà que en els darrers dotze mesos he parlat detalladament de les tres últimes novel·les de Joan Carreras, de tota l’obra narrativa de Manuel Baixauli, de la novel·la de Xavi Sarrià, del premi Sant Jordi de Vicenç Pagès i de “L’altra”, la segona novel·la de Marta Rojals.

No dic, doncs, que hagi tancat la porta definitivament. Si, per posar un exemple, els bons amics de can Vilaweb m’ho continuen demanant parlaré, al febrer quan es publiqui, de la novel·la guanyadora del premi Sant Jordi escrita per Joan Carreras. Ja fa tres o quatre anys que en faig el comentari i per poc que pugui ho continuaré fent perquè –digueu-me clàssic, si voleu– per a mi un Sant Jordi sempre serà un punt i a part.

Per regla general, però, les meves lectures dels darrers temps s’han allunyat de la ficció. Faig de memòria un repàs als llibres que he llegit el darrer any i així us podreu fer una idea força clara del que us vull dir: “Ara sí que toca!”, de Francesc-Marc Àlvaro (per escriure una ressenya que em va encarregar la revista Serra d’Or); l’últim Villatoro (que considero que NO és pas una novel·la); “Les Arméniens. Histoire d’un génocide”, d’Yves Ternon; “Exploradors, al poema”, de Josep Pedrals; “La vida lenta”, els nous dietaris de Josep Pla; “Moments estel·lars de Catalunya”, de Joan Bosch; “Sobre médicos, enfermeras y enfermedades en el cine”, de Pedro L. Cano i Salvador Rofes; “El nét del pirata”, les  memòries de Manuel Cuyàs; “El rastre blau de les formigues”, de Ponç Pons; “Aquellos años del boom”, de Xavi Ayén; “Sàpiens”, de Yuval Noah Harari (un gran llibre: el penso rellegir molt aviat); “Herr Pep”, de Martí Perarnau; “El senyal de la pèrdua”, de Maria-Mercè Marçal; “501 cançons catalanes que has d’escoltar abans de morir”, de Jordi Bianciotto; “Viaje sentimental por los cines de Barcelona”, de Jordi Torras i Comamala; “Revoltes”, d’Itziar González i Iago Otero; “Seixanta-un poemes”, de Francesc Parcerisas; “És l’hora dels adéus?”, de Xavier Sala i Martín; “100 llatinismes més vius que mai”, de Núria Gómez Llauger i Enric Serra; “La revolució tranquil·la”, d’Andreu Barnils; “Los asesinos matemáticos atacan de nuevo”, de Claudi Alsina; alguna relectura –imprescindible per mantenir en forma el sentit comú– d’Oscar Tusquets, algun Sempronio… i paro el carro, que la vida del jubilat és molt agitada i no dóna temps per a tot.

Si heu arribat fins aquí (que ja és paciència) haureu vist que dono una gran importància al fet de tornar a llegir un llibre. De fet, tal com jo m’organitzo crec que practico dos tipus de relectura: la del llibre que he llegit recentment i que m’incita a tornar-hi de seguida per entrar a fons en tots els seus replecs (el cas de “Sàpiens”, per exemple), i la recuperació de llibres que en èpoques anteriors m’havien fascinat i als quals no he tornat.

En aquest darrer cas –que podríem definir com exercicis d’arqueologia llibresca personal– l’experiència em pot portar a grans alegries… o a grans decepcions. És lògic, el llibre és exactament el mateix que fa deu, quinze o vint anys quan el vaig llegir per primera vegada però jo no. Jo he canviat, ja no sóc el mateix. I, per tant, en aquest retrobament pot passar de tot.

Recordo que a l’A. i a mi ens va passar una cosa així amb una pel·lícula que en el seu moment  –finals dels 60’s– va fer estralls entre la nostra generació. Em refereixo a “The Graduate”, de Mike Nichols, amb música de Simon & Garfunkel. Durant aquells anys que festejàvem la vàrem veure quatre o cinc vegades en moments diferents. Jo, fins i tot, en la meva època de poeta de via estreta havia escrit alguna cosa sobre Elaine, l’adorable filla de la senyora Robinson… Fins que un dia de finals dels 80’s o principis dels 90’s la vàrem tornar a veure per televisió i l’ànima ens va caure als peus. Ai, Senyor…

Aquests dies, a tall de projecte de cara al nou any, m’he posat entre cella i cella agafar tres novel·les catalanes que, com he dit més amunt, en el seu dia em varen entusiasmar –i així va quedar escrit en els respectius articles que vaig publicar al suplement de l’Avui— per veure si la bromera d’aleshores s’ha desinflat, es manté o fins i tot va a més.

Són les següents: “Confessió general”, de Joan Garrabou (Proa, 2006); “El nyèbit”, de Ramon Monton (Proa, 2003); i “Camí de Palau”, de Miquel Mas Ferrà (Tres i Quatre, 1995).

No sé quan m’hi posaré, ni en quin ordre les agafaré. Tampoc sé si deixaré constància escrita dels resultats de l’aventura. No sé res, però ara que hi penso potser aquesta és la millor manera d’afrontar un repte personal com aquest: amb plena llibertat, amb tot el temps per endavant i sense cap prejudici. Amb ganes, això sí, de gaudir tot recordant els temps que m’agradava que m’expliquessin bones històries…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!