Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

29 de desembre de 2014
0 comentaris

Barcelonina (vint-i-tresena carta a la meva néta).

Estimadíssima Mila,

Fa quinze mesos t’escrivia una carta (aquesta) en la que et parlava de la decisió dels pares d’anar-se’n a viure a Premià de Mar. Era una decisió valenta –ja t’explicava que els Isern som gent  bastant sedentària i poc amant de les mudances– que va comptar amb el suport de tots els de casa i que, pel que fa a la teva àvia i a mi, ens ha donat l’oportunitat d’estimar i conèixer una mica més a fons aquell bonic indret del Maresme.

Des de fa uns dies, però, tots tres heu tornat a Barcelona. Més concretament a aquella zona entre la Sagrada Família i l’Hospital de Sant Pau que, de fet, ja forma part de la teva biografia perquè és on vivien els pares quan tu vares nàixer.

Contemplats des d’uns ulls d’adult aquests quinze mesos que has estat vivint a vint-i-cinc quilòmetres d’aquí poden semblar una anècdota sense gaire transcendència. Per a tu, però, aquest temps és important perquè representa ni més ni menys que la meitat dels dos anys i mig que fins ara comptabilitza la teva vida.

Com és lògic, m’imagino que d’aquest període et quedaran ben pocs records. Cap, segurament. Potser sí que quan d’aquí a uns anys algú pronunciï la paraula “Premià” alguna cosa en el racó dels teus records més llunyans es remourà com si escoltessis una música que portes dintre teu i no saps des de quan. Potser sí que quan algun dia vagis en el tren de la costa la visió de la platja acollidora i el blau del mar et tornaran el reflex d’alguna imatge l’origen de la qual no sabràs identificar. Però això darrer és molt difícil d’escatir amb exactitud perquè, com et deia en la carta de fa quinze mesos, les teves arrels bretones per la banda de la mare estan formades per gent de mar i, per tant, aquesta atracció per l’aigua –que ara ja demostres prou que tens molt viva dintre teu– et pot venir de molt més enrere.

De Premià m’agradaria que sabessis, per exemple, que l’àvia i jo hem estat feliços durant tots aquests mesos en els quals dues tardes, almenys, per setmana deixàvem Barcelona, ens convertíem en premianencs i passejàvem amb tu, quan acabaves la teva feina a la llar d’infants, pel poble que anàvem descobrint conjuntament.

Tots tres, l’àvia, tu i jo, hem caminat per molts indrets als quals ara ja difícilment tornarem. Uns indrets que no tardaran a formar part dels records; que és tant com dir, de l’oblit. Això potser és lògic que ens passi a l’àvia i a mi que cada vegada tenim menys temps per engreixar el nostre magatzem de coses per recordar. Però tu, en canvi, tens tot el dret a que els teus mesos de ciutadana de Premià no quedin ofegats en un forat negre.

T’explicaré quina idea se m’ha acudit: d’aquí a quatre o cinc anys l’àvia, tu i jo agafarem un dia el tren de la costa i reproduirem les passejades que durant aquests quinze mesos hem fet tots tres.

Potser ho farem per Sant Cristòfol de juliol, aprofitant que és Festa Major i els carrers de Premià s’omplen de gent vestida de pirata. Baixarem del tren, enfilarem la riera amunt i en arribar al carrer del Pilar girarem cap a la dreta per anar a veure la teva llar d’infants. Després seguirem ruta cap a la biblioteca, aquesta biblioteca que, com t’explicava en l’anterior carta, porta el nom d’un escriptor que jo vaig conèixer i que va morir massa jove. La teva estimada “pupupeca” de la qual mai sortíem sense emportar-nos cap a casa un conte que retornàvem a la visita següent. I tampoc ens oblidarem, és clar, de passar per la plaça que hi ha just al costat de l’edifici on hi ha aquelles lletres gegants que formen la paraula B I B L I O i a les quals t’agradava tant enfilar-te.

Passarem també per les tres o quatre places amb gronxadors, sorrals i tobogans que anàvem alternant segons els dies en funció del trajecte que triàvem, de la pressa que teníem o de si refrescava molt aviat. Tu, tan propensa sempre a la producció generosa de mocs i estossecs…

Buscarem la lluna a mitja tarda entre els terrats de les cases, ens retratarem al costat del miracle quasi secret de les nombroses “cases de cós” que encara resten en peu al centre del poble, ens acostarem a la piscina dels dissabtes i passarem davant de la casa del carrer de Sant Francesc on has viscut tot aquest temps amb els pares. Allí aprofitarem per saludar els botiguers de la cantonada que et regalaven etiquetes de taronges que t’enganxaves a les mans i després anirem –si és Festa Major segur que estarà obert– al local de davant del mar on dormen els gegants de la vila. Allí, cinc anys després, et faré una altra fotografia al costat de la gegantona rossa i escabellada que porta penjats al coll tots els xumets dels nens i nenes de Premià que ja comencen a ser grans i es volen desprendre dels mals hàbits.

Després tornarem a Barcelona i continuarem la vida de sempre amb la tranquil·litat de saber que haurem fet justícia. Una merescuda justícia als records d’una part important de la teva vida i a un poble, Premià de Mar, que ens estimem perquè –¿qui ens ho havia de dir, a la teva àvia i a mi?– ja forma part també de les nostres vides.

————————————————————————————————————-

Les anteriors cartes a la meva néta –conjuntament amb altres apunts que la tenen a ella com a protagonista– les podeu trobar en l’apartat “Mila” d’aquestes Totxanes. Aquí, vaja.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!