Totxanes, totxos i maons

Tot repassant detingudament el número especial que la bona gent d’Enderrock acaba de treure al carrer amb una tria de cent cançons per explicar Catalunya al món i sobre el qual ja he escrit algunes coses en el meu darrer apunt (aquest)  em vénen al cap uns quants comentaris i valoracions personals que us exposo tot seguit.

* L’any 1968 Joan Manuel Serrat va editar amb Edigsa un vinil de llarga durada –el segon de la seva discografia– que aplegava deu cançons tradicionals catalanes (vegeu la imatge que il·lustra aquest apunt). Entre els bastidors del disc trobem noms com Antoni Ros-Marbà, autor dels arranjaments,  Salvador Gratacós, responsable de la direcció artística, i Oriol Martorell, autor del text introductori i de les breus explicacions de cada cançó. Si a això li afegim l’acurada producció tècnica de Jaume Gratacós i la bellíssima carpeta dissenyada per Jordi Fornas tindrem com a resultat el que al meu parer és un dels discos més importants (i, ai las, més desconeguts), no només de la discografia de Serrat sinó de tots els editats a casa nostra els darrers cinquanta anys.

La prova del que dic és que del total de deu cançons del disc n’hi ha set incloses en el centenar que han destacat tots els experts convocats per la revista Enderrock. Són les següents: El testament d’Amèlia,  La presó del rei de França, El comte Arnau, La cançó del lladre, La dama d’Aragó, El rossinyol i La presó de Lleida. Només n’han quedat fora tres peces: El ball de la civada, Cançó de batre i L’estudiant de Vic. Un estudiant les aventures del qual, per cert, trobem magistralment interpretades per la immortal Conxita Badia en el disc (que us recomano ferventment) “La Renaixença”, de la sèrie “Antologia històrica de la música catalana” editada per Picap.

* Un altre motiu per alegrar-me el dia l’he tingut en veure seleccionada també la Música callada de Frederic Mompou, una altra de les obres cabdals de la nostra creació musical (escolteu-la aquí). Potser molta gent no ho sap però durant molts anys –diria a ull que en les dècades dels 70 i dels 80– un fragment molt breu d’aquesta obra del mestre Mompou va sonar un munt de vegades cada dia per les emissores de la SER (Sociedad Española de Radiodifusión) ja que va ser el distintiu de la cadena. Em refereixo, més concretament, al tema número 3 —“Plàcid”— del primer quadern dels quatre que formen “Música callada”. Escolteu-lo (en l’enllaç que us he posat més amunt el trobareu entre els minuts 3:40 i 5:25) i ja veureu, sobretot els qui tingueu més de 50/55 anys, com us resultarà molt familiar. (***)

* I ja posats a recomanar us aconsello aquest enllaç que us permet escoltar “Puigsoliu”, de Joaquim Serra, un tema que no forma part dels cent però que si els amics d’Enderrock m’haguessin demanat el vot jo l’hauria inclòs sense cap vacil·lació en la selecció final.

* Un altre tema que trobo encertadíssim és el que, per antiguitat, obre la selecció: El cant de la sibil·la. Una melodia fascinant que recordo molt bé –ho vaig explicar aquí— quan i com va ser la primera vegada que la vaig escoltar.

* No sé si en el meu anterior apunt vaig dedicar prou atenció a la feina de documentació que ha fet Joaquim Vilarnau i el seu equip. En tot cas he de destacar que les explicacions sobre la història de cada tema són una bona mostra del rigor amb el qual han treballat. Gràcies a això, per exemple, he pogut saber que La presó de Lleida té l’honor de ser la primera cançó interpretada en públic en un recital dels Setze Jutges: la va cantar Josep Maria Espinàs el 19 de desembre de 1961 en començar el recital de presentació de la Nova Cançó als locals del CICF.

* La darrera de les sorpreses agradables que he trobat en aquesta revista-llibre que acaba de publicar Enderrock –almenys després d’una primera lectura atenta que ja us dic ara que no serà pas la darrera– me l’ha donat la tria dels “Ocells del més enllà”, de Jordi Sabatés. Un dels músics que jo m’estimo més i que, certament, en les tres parts d’aquest tema de 15 minuts i mig de durada editat el 1975 desenvolupa magníficament tot el seu ventall de possibilitats expressives i de talent (escolteu-lo aquí). Al meu parer, doncs, és indubtable que el mestre Sabatés ha de figurar entre els nostres valors més exportables.

———————————————————————————————————————

(***) El 17 d’abril de 1983 el Doctor Scòpius, pseudònim de l’escriptor Joan Rendé, va publicar al diari Avui un article preciós dedicat a Frederic Mompou que el dia abans havia complert 90 anys. El va titular “Concert de campanes per a Mompou” i com que és bastant difícil de trobar us el copiaré molt aviat aquí mateix.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!