Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Tres dies abans de l’emissió del programa la Cristina i jo vàrem haver d’anar als estudis de Cromosoma per gravar la nostra intervenció. En el programa apareixem breument després de la representació de la nostra obra per recollir el premi –les litografies de Viladecans— i poca cosa més. Una llàstima perquè recordo que, quan anàvem a enregistrar, al Salvador Alsius li va fer molta gràcia la nostra condició de “jefe” i secretària, cosa que va donar joc per a un diàleg bastant divertit sobre els paral·lelismes entre la realitat i la ficció que, dissortadament, en el muntatge final va desaparèixer. Una pena…

Sobre el contingut concret d’aquella “Caixa sàvia” del 9 de desembre de fa vint-i-cinc anys tinc algunes coses a explicar, però no ho faré ara sinó que me les reservo per a un apunt  específic que publicaré en els propers dies.

Unes setmanes després em va arribar un paquet pulcrament embolicat amb paper de Televisió de Catalunya en l’interior del qual hi havia una cinta de vídeo amb l’enregistrament complet del programa. Una delicadesa dels temps en què no s’havia inventat encara el “TV3 a la carta”.

Aquesta història tenia tots els números d’acabar-se aquí, un cop emès el programa i rebut el vídeo (que encara conservo, és clar). Però no va ser així…

Un any i mig després, quan ni la Cristina ni jo ens recordàvem gairebé d’aquell petit moment de glòria compartida, em va arribar per correu (recordeu que us parlo del segle passat: és a dir, correu de carter, carta, sobre i segell) una targeta sorprenent, totalment inesperada.

Me l’enviava Celdoni Fonoll que em feia saber que estrenava número de telèfon (aleshores encara de 7 xifres) i després d’unes paraules amables de salutació escrites a mà (amb la data del 8 d’abril de 1991) a sota canviava la caligrafia i apareixia la signatura de la Lloll Beltran, la seva muller, amb el següent text: “Aquestes no s’esborren ni amb “Vudú, blanc vudú”! Noi, tant que m’hauria agradat practicar-lo!!!”

No cal dir que, aprofitant que tenia el seu nou número de telèfon, vaig trucar-los de seguida. Durant aquells dies la Lloll actuava en el Lliure i allí ens vàrem citar el següent cap de setmana perquè ella tenia molt interès a explicar-me tot el que havia passat entre el moment que va arribar el nostre guió amb el seu nom com a actriu proposada i la impossibilitat d’encarnar la senyoreta Araceli a causa d’una gira que ocupava les dates de la seva intervenció.

Un final feliç i inesperat, doncs, que a tots ens va deixar un magnífic sabor de boca. El mateix que ara, un quart de segle després, encara sento quan rellegeixo tota la paperassa que l’afer va generar i, tal i com vaig fer la setmana passada, m’he retrobat amb la Cristina i hem evocat junts aquella divertida i innocent aventura.

 (La sèrie s’acaba aquí però, tal com he anunciat més amunt, aviat dedicaré un apunt específic al contingut d’aquell programa de “La caixa sàvia” en el que el senyor Sumarroca i la senyoreta Araceli dirimien les seves diferències a cops de vudú i de Tipp-Ex).

(Continuarà)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!