Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

L’anunci convidava a presentar narracions breus en format de guió que no superessin els cinc minuts de duració per ser representades en un programa al Canal 33 sobre el qual en aquell moment –ho repeteixo: el mes de juny de 1989– el públic no coneixia cap més detall.

En aquella època jo tenia com a secretària una persona fantàstica: la Cristina A. D’ella ja he parlat alguna vegada en aquestes Totxanes. Per exemple aquí el dia que va deixar la feina –fa vuit anys– per anar-se’n a viure en un poblet del Moianès amb el seu enamorat, i aquí un altre dia, una mica més cap aquí, en un apunt que vaig dedicar a una companya comuna i en el qual també apareixia ella.

En aquella època a les oficines començaven a veure’s alguns ordinadors –jo mateix traginava un Amstrad i n’estava ben cofoi– però la major part de la paperassa s’elaborava amb les inoblidables Olivetti Lexicon 80 o Lettera, per esmentar les més notòries. I com a complement d’aquestes enyorades màquines sempre hi havia un repertori que mai fallava: el carro amb rodes Involca, els fulls de paper carbó, els de paper de ceba per les còpies… i el Tipp-Ex, ja fos en la versió de tira de paper (per corregir mentre el text és a la màquina d’escriure) o, la més coneguda, en la de líquid aplicable amb pinzell (ideal per fer correccions –i pastetes– amb el text ja picat).

La història que la Cristina i jo ens vàrem empescar es desenvolupava en una oficina i la protagonitzaven un “jefe” –el senyor Sumarroca— summament tirànic i maleducat i la seva secretària –la senyoreta Araceli— una espècie de tieta de Serrat aficionada a les arts esotèriques i gairebé tan mala bèstia com el seu superior. El guió el vàrem titular “Vudú, blanc vudú” perquè els dos personatges empraven el mític líquid de color blanc com a eina per fer-li, des de la distància, la guitza a l’altre.

Recordo que l’argument ens va sortir gairebé d’una tirada i que de seguida el vaig passar a l’ordinador –a casa tenia un altre Amstrad— per enviar-lo a l’apartat de correus que la productora del programa havia habilitat pels concursants. Tinc davant meu la còpia del text (un festival, per cert, de negretes, cursives i subratllats) que porta data de setembre de 1989 i en rellegir-lo ara trobo que encara s’aguanta força bé.

Val a dir que la Cristina i jo anàvem tan llançats que fins i tot ens vàrem atrevir a presentar una proposta de càsting: al senyor Sumarroca el véiem amb el rostre de l’actor Alfred Lucchetti i la senyoreta Araceli havia de ser sense cap mena de dubte l’actriu Lloll Beltran.

“La caixa sàvia” va començar a emetre’s el mateix setembre. Pel que fa al nostre guió va passar tot el mes d’octubre sense que tinguéssim notícies fins que a principis de novembre ens va trucar una persona de Cromosoma, la productora del programa, per dir-nos que havia estat acceptat i que ens volien veure perquè, tal com dien les bases, havíem de donar la conformitat a l’adaptació que havien fet els seus guionistes (els que de debò en sabien).

El 15 de novembre revisàvem la versió final, signàvem els papers que ens varen presentar i ens assabentàvem que el nostre conte es passaria en el programa del dissabte 9 de desembre. També ens varen dir que la proposta que havíem fet del tàndem Lucchetti-Beltran la consideraven molt encertada però que per compromisos professionals de l’un i de l’altra no era factible i que els actors que finalment donarien vida a les nostres criatures serien Pep Minguell i Begoña Iñurria.

També ens varen dir que el premi que ens pertocava era una litografia de Joan Pere Viladecans però que tractant-se d’una autoria compartida ens en donarien dues: una per a la Cristina i una altra –que encara avui es pot veure en el menjador de casa– per a mi.

Pel que fa al text definitiu he de dir, per orgull nostre, que tret d’algun detall secundari la resta va passar íntegrament tal com l’havíem escrit la Cristina i jo.

(Continua -i acaba- aquí) 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!