Totxanes, totxos i maons

Acabo de llegir un llibre que m’ha interessat molt. Es titula “Sobre médicos, enfermeras y enfermedades en el cine”, els seus autors són Pedro L. Cano Alonso i Salvador Rofes Capo, l’ha publicat laEditorial.es i, a part de trobar-lo en alguna llibreria especialitzada, podeu anar a la segura i encarregar-lo directament en aquesta adreça. Per acabar d’arrodonir la cosa és bo saber que el llibre val moltíssim però us costarà només 10,40 euros. Una ganga, vaja.

No és pas aquesta la primera vegada que Pere-Lluís Cano treu el nas per aquestes Totxanes. Fa set anys vaig escriure aquest apunt en el qual parlava d’un llibre que acabava de publicar i que m’havia divertit enormement. Es deia “Arde Troya” i era una versió novel·lada i carregada d’afany divulgatiu –allò de l’“instruir deleitando” de quan ell i jo anàvem a escola– de la Ilíada d’Homer. Doctor en Filosofia i Lletres i catedràtic jubilat de Filologia Llatina el doctor Cano és, a més a més, un cinèfil de categoria i autor d’uns quants llibres sobre el setè art entre els quals destaquen (i no ho dic jo, que no hi entenc gaire, sinó persones llargament il·lustrades en la matèria) un estudi definitiu sobre el génere del “peplum” editat el 2011 i titulat “El cine de romanos”.

Pel que fa a Salvador Rofes el que us puc dir és que, a part de ser també un cinèfil empedreït,  és doctor en Medicina i Cirurgia especialitzat en Traumatologia i Ortopèdia, una feina que va desenvolupar des de la trinxera hospitalària fins al 1984 data a partir de la qual va exercir diversos càrrecs de responsabilitat directiva en l’administració sanitària catalana (un altre tipus de trinxera, al capdavall). Posteriorment va ser gerent de l’Hospital de Sant Joan de Déu i coordinador de diversos centres de l’Orde Hospitalari de Sant Joan de Déu fins a la seva jubilació. Quant a l’obra literària prèvia del doctor Rofes podria parlar d’un entranyable “tractatus mamotetricus” sobre la cirurgia de la mà que va ser la seva tesi doctoral i que cap a finals dels 70 va tenir a una colla d’amics entretinguts uns quants caps de setmana copiant, ordenant i enquadernant pàgines però no continuaré per aquesta banda perquè ens allunyaríem del cas que ens ocupa…

I el cas que ens ocupa és la publicació del llibre a què he fet referència tot just començar l’apunt. Un llibre que analitza la manera com el cinema ha tractat fins avui els assumptes relacionats amb la Medicina tot segmentant l’estudi en mitja dotzena d’apartats: el xoc entre la vocació mèdica i la crua realitat, el paper fonamental de les infermeres, el tractament de les epidèmies (un apartat que, de fet, ocupa dos capítols i que entra en detalls sobre la SIDA, la lepra, la tuberculosi, la sífilis i la ràbia), la direcció hospitalària, els transplantaments d’òrgans i, per tancar el cicle, la manera com la pantalla ha tractat el final de la vida. És a dir, la mort.

Llegint les més de dues-centes pàgines d’aquest estudi t’adones que aquest parell de savis (i no poso ni un bri d’ironia en el qualificatiu, podeu creure’m) han vist tot el que s’ha filmat sobre el tema i, a més a més, ho han passat pel sedàs del seu sentit crític. I no pas ara mateix sinó des de fa molt temps. No diré que estiguem davant de l’obra de tota una vida però, vaja, ben poc li falta…

El que em sembla més remarcable de tot plegat és que, a més a més de conèixer a fons la matèria de què parlen, es nota que el tàndem Cano-Rofes s’ho ha passat pipa discutint, triant, ponderant i classificant cadascuna de les més de 500 pel·lícules (més alguna sèrie de TV per bé que el tema donaria per un altre estudi de similars dimensions) que s’esmenten en el text. I aquest entusiasme dels autors es transmet automàticament al lector que agraeix que tanta saviesa li arribi d’una manera tan entenedora i plaent.

Cano i Rofes ens parlen d’una gran quantitat de pel·lícules de totes les èpoques que han afrontat amb més o menys encert els problemes ètics, estètics, econòmics i socials que es deriven de l’exercici de la medicina tot dedicant, com no podia ser altrament, una atenció especial a cintes tan mítiques com, per exemple, “MASH”, “Las manos de Orlac”, “Johnny cogió su fusil”, “El paciente inglès”, “El mar”, “Philadelphia”, “Frankenstein” o “Hable con ella”.

El profund coneixement del món clàssic del doctor Cano i de les entreteles del gremi de la salut del doctor Rofes es complementen a la perfecció i ens arriben combinats amb un finíssim sentit de l’humor. Un tercer ingredient que mai falla quan se sap utilitzar adequadament i que és el que aporta el toc final al festí.

Un sentit de l’humor que, per posar només algun exemple, m’ha semblat trobar en la manera com barregen pesta, rates i puces en la pàgina 108, o com li foten castanyot als neoconservadors que neguen les teories de Darwin (p. 145) o, senzillament, en la suau ironia que apareix en bona part de les entrades del capítol final de notes. Sense oblidar –“noblesse oblige”– les referències als textos del món clàssic com, per exemple, la relació entre els finals feliços de les pel·lícules i la “Poètica” d’Aristòtil (p. 122).

“Sobre médicos, enfermeras y enfermedades en el cine” em sembla un llibre molt remarcable que, us ho puc ben assegurar, farà que a partir d’ara ens mirem les pel·lícules “de metges” amb uns altres ulls. Més documentats, més savis…

Molt bona feina, doctors. I moltes felicitats!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!