Totxanes, totxos i maons

Estimadíssima Mila,

Com cada tarda de dimarts l’àvia i jo havíem anat a recollir-te a l’escola i com que encara fa molt bon temps abans de tancar-nos a casa esperant l’arribada del pare o de la mare vàrem fer una mica de marrada fins a la placeta que hi ha a prop de casa teva.

Vàrem estar de sort perquè no hi havia ningú més i així vares poder anar amunt i avall amb el gronxador fins que el cos et va dir prou. Després vares enfilar-te a un banc de totxos de forma circular que tanca la part central de la plaça –allà on, teòricament, hi hauria d’haver gespa o un sorral (horroroses places “toves”) i on, de fet, el que hi ha és un interessantíssim formiguer i (diuen) unes quantes pixarades de gos– i vares començar a passejar-t’hi de punta a punta tot saltant, cantant i rient.

Cansat d’empényer-te tota l’estona que et gronxaves vaig seure un moment al mateix banc. Quan em vares veure allí instal·lat et va faltar temps per venir i llançar-te cap a mi perquè t’entomés abans de caure. Sortosament et vaig veure venir i, efectivament, els meus braços et varen acollir, tot i que no estic segur del que hauria passat si hagués estat distret mirant el mòbil o badant en la contemplació del mar de Premià.

La meva primera reacció anava a ser dir-te amb la cara una mica sèria que aquella manera de llançar-se podia ser perillosa perquè podies acabar fotent-te de morros contra el terra, però no ho vaig fer. Primerament perquè vaig pensar que no et seria fàcil d’entendre que una cosa tan excitant com és llançar-te en caiguda lliure als braços de l’avi podia ser motiu d’un reny. I, segonament, perquè vaig pensar que el teu sistema instintiu de defensa no trigarà gaire a programar aquesta precaució de manera natural en el teu cervell i que, per tant, no valia la pena estroncar aquell moment tan divertit.

Ara que em miro l’escena des de la distància d’unes quantes hores transcorregudes m’adono que estic content de com vaig reaccionar perquè crec que aquesta confiança gairebé cega en els que t’envoltem és un valor que no hauries de perdre mai. I, per extensió, tampoc hauries de perdre la confiança en la gent en general perquè, com t’explicava en la segona carta (aqui la tens) d’aquesta sèrie que t’estic escrivint, en el món hi ha moooolta més gent bona que dolenta.

També et deia –i ara ho reitero– que per damunt de qualsevol altra consideració el que t’has de proposar és ser una bona persona. Que és, a fi de comptes, la manera més segura que mai et falti suport quan et decideixis a fer cap salt.

No vull, per tant, repetir-me amb el que et comentava fa dos anys. Continuo pensant el mateix i espero que em facis cas i amb el pas dels anys arribis a la conclusió que aquell avi teu que t’escrivia cartes hi tocava una mica. En segons quines coses, almenys…

Fins a la propera carta.

————————————————————————————————————-

Les anteriors cartes a la meva néta -conjuntament amb altres apunts amb ella com a protagonista- les podeu trobar en l’apartat “Mila” d’aquestes Totxanes. Aquí, vaja.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!