Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

24 de setembre de 2014
0 comentaris

Escriure, escriure’ns (setzena carta a la meva néta).

Estimadíssima Mila,

Per primera vegada des que ets al món aquesta tarda t’he vist clarament amb les faccions de ton pare. Tu ara encara no ho saps, però un dels jocs preferits de la gent adulta és trobar en els infants punts de semblança física que els apropi al pare o a la mare.

En conseqüència, en aquests quasi dos anys i mig que ets entre nosaltres he sentit opinions per a tots els gustos encara que, a mesura que passa el temps, la tesi que sembla majoritària és que, tot i compartir alguns trets físics i gestuals amb la mare (els orígens bretons no els pots dissimular), a mesura que et vas fent gran cada vegada t’assembles més al pare. Al nostre fill.

Una semblança a la qual confesso que fins avui havia estat insensible.  Em deien: “¿Que no ho veus en aquesta fotografia? Mira-li els ulls i la boca: és pastada a son pare quan tenia aquesta edat” i jo deia que sí per no allargar l’escena per bé que no em quedava gens convençut.

Aquesta tarda, però, la cosa ha estat diferent. De fet ha estat una imatge fugaç i influenciada segurament per l’entorn en el qual ha sorgit: tornàvem de recollir-te a l’escola de Premià i, excepcionalment (privilegis de ser Festa Major a Barcelona), aquesta nit t’has quedat a dormir a casa dels avis. Hem deixat el cotxe al pàrquing i hem travessat el jardí per entrar a casa, aquest jardí resguardat del carrer i dels cotxes on el teu pare i el tiet havien jugat tantes hores de petits. I mentre et posaves de puntetes per llençar uns paperots a la paperera que hi ha tot just entrar he vist clarament la imatge en miniatura del nostre fill gran i de cop he entès allò que tanta gent m’havia dit sense jo saber veure-ho: t’hi assembles molt.

Mentre escric aquesta carta apressada dorms plàcidament a l’altra banda de l’envà. És curiós: ja fa temps que vull escriure’t alguna cosa sobre això, precisament, sobre el fet d’escriure. Un tema que dies enrere vaig abordar en un apunt d’aquest Bloc (aquest) en el qual lamentava la quasi total desaparició del costum d’escriure cartes.

Ara no m’allargaré i, per tant, quedem que te la dec, aquesta nova carta, per quan tingui ben estructurat tot el que t’hi vull explicar. El que sí que volia compartir breument amb tu és una reflexió que m’ha vingut de resultes d’un llibre que ara mateix estic llegint i que està relacionat amb aquest fil invisible que ens uneix als avis amb els néts. Un misteri que alguns intentem resoldre escrivint, precisament, cartes.

És un llibre gruixut –de quasi 700 pàgines– fet per un escriptor una mica més jove que jo que segueixo i admiro des de fa molt temps. Un escriptor del qual, a més a més, sóc amic. Es diu Vicenç Villatoro i en el llibre que estic llegint parla del seu avi. Per si mai el vulguessis buscar a la meva biblioteca sàpigues que és aquest d’aquí sota:

Un home que se'n va

Resulta que al meu amic –que, com t’he dit, és més jove que jo: set anys– li passa una cosa que també em passa a mi: a partir d’un moment vaig començar a sentir interès i curiositat pels meus orígens. Per saber com eren els meus avis, besavis i rebesavis. La gent de la que vinc. (També te’n parlaré, d’això, més endavant perquè forma part d’aquell fil que et deia fa un moment).

I llegint el que escriu en aquest llibre m’ha semblat trobar alguna clau de les que s’amaguen a sota d’aquestes cartes que t’estic escrivint amb freqüència i maneres una mica irregulars i sense tenir la certesa que algun dia les acabis llegint.

Com que el Vicenç ho explica molt millor que jo callo i li cedeixo la paraula: “Jo he arribat a Castro del Río amb la meva vida fins ara esfilagarsada. Les peces del trencaclosques del passat (i del present) m’han deixat de quadrar. No tenen cap dibuix. Potser intento endreçar el trencaclosques de les imatges del meu avi perquè hi hagi algú, qui sap si un nét, que un dia reconstrueixi el meu, perquè tot plegat acabi tenint alguna mena de sentit. Perquè algú li atribueixi un fil. Amb la memòria, com amb el sexe: de vegades fer és la manera de demanar que et facin.” (pàgs. 106 i 107)

Escrivim, doncs, per intentar veure com ens assemblem als avis. I ens escrivim perquè els néts tingueu més fàcil trobar a qui us sembleu.

Fins a la propera carta, estimadíssima.

————————————————————————————————————-

Les anteriors cartes a la meva néta -conjuntament amb altres apunts amb ella com a protagonista- les podeu trobar en l’apartat “Mila” d’aquestes Totxanes. Aquí, vaja.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!