Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Després de deplorar (vegeu aquí) la pràctica desaparició del costum d’escriure cartes continuo exposant coses que em fan pensar que, malgrat tot el que avancem, a cada bugada perdem un llençol. I no pas dels apedaçats o dels que a força de rentades ja claregen, no: llençols dels bons.
Aquesta percepció m’arriba, per exemple, quan visito un museu. ¿Quina interpretació faran d’una bona part de les obres diguem-ne clàssiques les generacions més joves a les quals, en nom de no sé quina mena de progressisme, se’ls ha omès la possibilitat d’assolir uns coneixements que en la meva època adquiríem gràcies a una assignatura que es deia Història Sagrada?
¿Com poden interpretar, per exemple, la iconografia del romànic i del gòtic sense tenir una mínima familiaritat amb la Bíblia i els seus dos Testaments: l’Antic i el Nou?
¿Què saben els joves d’avui –i, ai las, els que vindran– del santoral? ¿Quina informació se’ls ha donat? ¿Com poden interpretar, amb aquest desconeixement, les claus que donen sentit a la majoria de les tradicions i de les festes populars? ¿Què entén un jove barceloní, per continuar posant exemples, quan li parlen de “la Mercè”?
(I per no enfosquir més el panorama prefereixo no parlar de les mitologies grega i romana que ja ens varen ser bandejades als de la meva generació.)
¿Qui explicarà als joves el sentit d’escenes habituals en la pintura clàssica com un home amb ales agenollat davant d’una jove que té un llibre a la mà, o tres individus clavats en una creu, o una reunió de tretze homes sopant al voltant d’una taula, o un home vestit de blanc que surt d’un sepulcre, o un infant acabat de nàixer dintre d’una cova amb un bou i una mula al fons? ¿Com sabran què vol dir exactament una Anunciació, una Crucifixió, un Sant Sopar, una Resurrecció o un Naixement?
¿Quedarà algú per explicar als nois que es diuen Josep que quan algú els anomena “Pepe” està fent referència –sense saber-ho, és clar– als atributs de sant Josep que en els antics santorals era definit com “p. p.”, inicials de “Pater Putativus”?
El diumenge passat vaig enviar un WhatsApp de felicitació a un amic que es diu Ramon i que celebrava el sant. La seva dona em va respondre amb una frase que ja avui, entre veterans, comença a ser difícil d’interpretar: “Encara bo que el meu sí que va nèixer”, fent referència a la condició de “no nat” (us deu sonar, oi, sant Ramon Nonat?) ja que segons la tradició va ser portat al món mitjançant cesàrea.
En els retaules gòtics és habitual trobar nombroses figures de sants, cada un (o una, en el cas de les santes) amb el seu atribut identificatiu: l’hàbit auster de sant Francesc, el gos de sant Roc, la capa i el pobre de sant Martí, l’infant portat a collibè de sant Cristòfol, les mosques de sant Narcís, les sagetes de sant Sebastià i una infinitat de símbols més –eclesiàstics, de martiri…– que invariablement anaven associats a uns sants la vida dels quals era coneguda per la gent que, en no saber llegir en la majoria dels casos, es valia de la comunicació visual per interpretar allò que tenia davant seu.
Avui hi ha molta més gent que sap llegir, però hem caigut en l’analfabetisme total pel que fa a aquest segment del coneixement tradicional i propi de la civilització occidental a la qual pertanyem.
No és només que ningú de trenta anys cap avall no celebri ja el dia del seu sant. És que hem substituït unes iconografies per unes altres i ara imperen les de caire comercial. No m’invento res, us ho juro: ahir per la tarda, en una placeta amb engronxadors i altres jocs infantils que freqüentem amb la nostra néta a Premià de Mar, una nena llesta i eixerida ens explicava a l’A. i a mi que compliria sis anys “el dia del Pare Noel”, cosa que em fa pensar que a aquesta noieta ningú, més enllà del televisor, a casa seva li ha parlat del dia de Nadal.
Si això no és perdre un llençol, ja em direu…
—————————————————————————————————————–
Si us interessen els antecedents sapigueu que fa cinc anys vaig parlar d’assumptes similars aquí i aquí.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Molt interessant el seu apunt. I els dos anteriors.
Estic d’acord en que cal més cultura quan es parla de religió. És de vergonya aliena sentir segons quins comentaris de persones, en teoria “il·lustrades”, referents a alguna religió que no sia la catòlica romana: des de anomenar al sr. Desmond Tutu (pastor anglicà) “pare” (quan de “pares” [segons la doctrina protestant] sols n’hi ha dos: el físic-parent i Déu), passant per “missa” un culte evangèlic o “capellà islàmic” a un imà.
Amb això dels “sants” crec que s’ha d’anar amb un pèl de cura: No és de rebut la cultureta que ens alliçonava, ja fa anys a TV3, en Salvador Alsius amb la vida i miracles dels “sants”. Allò era retroalimentar la subcultura catòlica romana, plena de supersticions. Val la pena tenir en compte el què ens diu el salm 115 respecte als ídols.
Li explicaré una anecdota que va passar a l’església de la qual en sóc membre (val a dir que és una església d’una denominació protestant): Un dissabte (el dia de repòs i del Senyor) un capellà catòlic romà va anar al culte, i en acabar es va dirigir privadament al pastor que va dirigir el culte i li va explicar que es va extranyar de no veure a cap “sant” (s’estava referint en que al temple no hi ha cap imatge [ídol] de “sants”, “verges” o “cristos”). El pastor, sense acritut, li va respondre: “Doncs és extrany, ja que estaven asseguts al seu costat…”.
Atentament
Excel•lent article. En base a una “progressia intel•lectual” mal entesa ens anem carregant la cultura cristiana i occidental mentre la yahad islàmica va escorxant periodistes, assassinant nens i nenes, vionant dones e imposant un règim de terror comparable a l’edat mitjana i sense que ni una de les persones del milió que es manifestava clamant per la guerra d’Irak surtin al carrer a dir-hi alguna cosa.
Realment els hi deixarem un panorama als nets que serà un solar “acultural progre”. Quina pena!!