Totxanes, totxos i maons

Hem tornat a la Toscana . Ha estat el quinzè viatge que l’A. i jo hem fet a Itàlia en els darrers set anys. Una quinzena de viatges dels quals vuit han transcorregut exclusivament per terres toscanes.

Durant una setmana hem visitat la Val de Chianti, sàvia combinació de paisatge i bon vi, els “crete senesi”, una zona al sud de Siena marcada pel color terrós de les argiles (vegeu la imatge que il·lustra l’apunt)  que formen el seu sól i també hem fet una ullada als vestigis etruscos de la zona de Volterra (un primer contacte només perquè ens queda encara una Toscana etrusca per descobrir –mai te l’acabes, la Toscana…– per la regió de la Maremma que justificarà un viatge específic l’any vinent o l’altre).

Hem tornat a San Gimignano (un consell: feu-ho de bon matí, abans de la invasió dels autocars que converteix aquell indret en una rèplica del Parc Güell) (vegeu aquí), ens hem passejat per Certaldo, Monteriggioni i, fent un pèl de marrada, hem revisitat Monterchi i Sansepolcro per meravellar-nos novament davant dels frescos de Piero della Francesca. I per tancar l’itinerari ens hem acostat una vegada més a la Poggiolina Bassa (vegeu aquí) on, com d’habitud, hem gaudit de l’hospitalitat i les arts culinàries del nostre estimat Franco Landini i de l’amabilitat de la seva muller Lorella i dels dos fills de la parella.

No recordo si ja ho havia explicat en alguna altra ocasió: en Franco és un enamorat de Catalunya i és un dels pocs italians amb els que es pot parlar de “Io confesso”, de Jaume Cabré, amb extensió i trellat. En aquesta ocasió hem contribuït a ampliar la seva biblioteca amb sengles exemplars de “Signoria”, “L’ombra dell’eunuco” i “Le voci del fiume”, degudament dedicats per l’autor.

Ha estat una setmana amb visites a llocs no gaire coneguts –aconsellats pel meu amic– i molt recomanables com les abadies de San Vivaldo (vegeu aquí), de Passignano (vegeu aquí) i de Coltibuono (molt més que una abadia, vegeu aquí) o l’ermita on es va retirar San Galgano, amb una espasa clavada a la roca que també té la seva llegenda particular (vegeu aquí).

També hem visitat, és clar, algun museu, però aquest –i algun altre de col·lateral– serà tema per a un nou apunt que no crec que trigui gaire a treure el nas per aquí.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!