Totxanes, totxos i maons

Repesco “Puntualitat”, un excel·lent article de Manuel Cuyàs publicat al PuntAvui del 22 de juliol passat (vegeu-lo aquí) i que parla, com no podia ser altrament, d’aquesta virtut tan poc valorada en el nostre entorn com és la de presentar-se als llocs a l’hora indicada. En punt. És a dir, ni abans ni després.

No és la primera vegada que em passa llegint un article d’en Cuyàs: el subscric íntegrament de la primera a l’última ratlla i, si no fes lleig, no m’importaria afegir la meva signatura al costat de la seva.

M’estalvio d’entrar en detalls sobre el que s’hi diu perquè m’imagino que m’haureu fet cas i l’heu llegit. Només voldria reforçar l’opinió que li mereix a l’autor aquest aberrant pegot social que alguns han batejat com “cinc minuts de cortesia”. La cortesia, diu Cuyàs (i reblo jo), se la mereixen els que arriben a l’hora, no els que se’n refien i es presenten quan volen.

Al llarg de la meva vida professional m’ha tocar presidir –bé, ara se’n diu “coordinar” que fa més participatiu– unes quantes comissions, grups de treball i invents similars. No cal dir que des del primer dia jo sempre he estat al meu lloc a l’hora de convocatòria i si no hi érem tots esperava cinc minuts –i no més de cinc minuts– per començar.

Transcorregut aquest temps obria la reunió dient: “Bé, ja hem estat cortesos amb els que no han vingut a l’hora. Comencem, doncs; per respecte als que han tingut la cortesia de ser puntuals”. No són ganes de tocar allò que no sona o de fer el mec. En el país on fa tanta gràcia allò del “ja que no hem estat puntuals a l’hora de començar, siguem-ho a l’hora de plegar” aquesta actitud meva va sobtar en els primers moments però després sembla que va córrer la brama que les reunions que convocava l’Isern començaven amb estricta puntualitat –hi hagués la gent que hi hagués– i he de dir que l’índex de presència a l’hora en punt dels convocats era altíssim. Res de l’altre món, ben mirat: era el que havia de ser.

I puc assegurar que ningú em va considerar extravagant, perepunyetes o dictatorial per procedir d’aquesta manera.

Un altre dels costums relacionats amb l’assumpte d’avui és el de la durada de les reunions. Personalment crec que una reunió de treball que excedeixi les dues hores és feina malaguanyada perquè l’atenció i l’esperit col·laboratiu dels assistents no poden ser estirats com un xiclet. Per aquest motiu la gent que rebia alguna convocatòria meva tenia indicació tant de l’hora de començar com de l’hora màxima prevista per acabar.

Paral·lelament quan algú m’enviava alguna convocatòria en la que no es deia res sobre la durada prevista de la trobada em faltava temps per preguntar-ho abans de confirmar la meva assistència. Més o menys la cosa anava d’aquesta manera: “Acuso rebuda de la vostra convocatòria pel dia tal a tal hora, però abans de confirmar la meva assistència us prego que em digueu sobre quina hora teniu previst que la reunió s’acabi”.

Se’ns gira molta feina quan d’aquí a molt poc assolirem l’estat propi. I una d’aquestes feines està molt relacionada amb l’ús que tots plegats fem del nostre temps. Això afecta a la imprescindible adaptació dels nostres horaris –ep, i costums– als estàndards europeus i, pel camí, ens força a saber aprofitar el temps per rendibilitzar-lo de la millor manera que es pugui.

S’han d’acabar els dinars de tres hores. O els àpats “de treball” en els quals per regla general ni es menja ni es treballa amb un mínim de condicions. Creieu-me: amb vuit hores ben organitzades es pot fer moltíssima feina. I, això sí, cal acabar amb allò que alguns es pensen que és tan admirable quan, sense el més mínim escrúpol, presumeixen de tenir “una agenda de treball atapeïdíssima”. Au, vinga!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!