Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

2 d'agost de 2014
0 comentaris

El seient 16E (catorzena carta a la meva néta).

Estimadíssima Mila,

Començo a escriure’t aquesta carta cap al migdia del dissabte 2 d’agost. Més o menys a la mateixa hora que l’avió que us porta als pares i a tu deu estar a punt d’aterrar a Nantes. Ara mateix no em costa gens d’imaginar-me “mamie” Cathérine i “papi” Alain esperant-vos al camp d’aviació amb la mirada atenta al plafó de les arribades i amb moltíssimes ganes d’abraçar-te i comprovar com t’has fet gran des de la darrera vegada que vàreu estar junts.

Fa una hora he rebut un missatge de ton pare amb una fotografia i un text. A la imatge se’t veu asseguda al seient de l’avió al costat de la mare i amb el cinturó cordat quan encara l’avió no s’havia envolat. El text era concís: “16E, el primer seient individual de la Mila”. El primer seient per a tu sola!… Tot un símbol que demostra una cosa que els de casa anem vivint dia a dia: ja comences a ser una noia gran.

En els vint-i-sis mesos que han passat des que vares nàixer calculo que deus haver fet ja mitja dotzena ben bona de viatges en avió de Catalunya a Bretanya i a l’inrevés. Fins ara sempre anaves asseguda a la falda del pare o de la mare. Ara, però, això ja no és possible perquè, com acabo d’escriure més amunt, per les companyies aèries (i no només per aquestes) ja comences a ser una noia gran.

I ho notem perquè cada vegada funciones amb més autonomia. Un plaer de difícil descripció és, per exemple, observar d’amagat com jugues amb el nino que tu denomines “bebè” i amb el qual parles i reprodueixes les accions -vestirlo, netejar-lo, portarlo de passeig…-  que has vist que els grans fem, o hem fet, amb tu.

O quan sabem que t’has despertat perquè, per comptes de posar-te a cridar o a plorar, continues estirada a les fosques i et poses a xerrotejar ves a saber amb qui… o a cantar! També ets una noia gran perquè des que vares complir els dos anys només et calen els bolquers a l’hora de la migdiada o a la nit. Un control del teu cos que, per cert, t’encanta de constatar l’alegria que ens provoca quan veiem que saps aguantar amb èxit les urgències fins que no tenim l’orinal a punt.

El llenguatge és una altra de les vies per les quals percebem el teu creixement imparable. Em refereixo a la deliciosa barreja que de vegades fas entre el francès que et parla la mare i el català que et parlem el pare i nosaltres. El nostre petit món és ric, doncs, en “tetines”, “culottes” o “couches” que conviuen de manera indistinta amb els xumets, les calcetes i els bolquers. També és un privilegi sentir com a poc a poc vas aprenent la correcta pronunciació de les paraules. Un aprenentage que, pel camí, ens proporciona l’impagable plaer de sentir la manera com dius mots com “sofà”, “iogurt”, “piscina” o, sobretot, “petit suís”.

Detectem que ja ets gran també per altres indicis. Per exemple, quan descobrim que un pis -el pis dels avis, la teva casa a Premià…- es transforma en un contenidor inesgotable de perills: mobles baixos, taules, testos, portes, endolls, cadires, escales… cada element de la llar l’hem de contemplar obligatòriament amb ulls nous, com un perill potencial per a la integritat del teu cos belluguet i inconscient del risc.

Veure que et fas gran mentre nosaltres -l’àvia i jo- anem també posant anys (i -ai las- afluixant en alguna resistència física tan necessària, d’altra banda, per contrarestar la teva explosió de vitalitat) és un plaer que ens obliga a mantenir ben alta la guàrdia. De fet, la cosa no ha fet més que començar, en som plenament conscients.

Posaré només un exemple del que ens espera: encara no ets prou gran com per començar a detectar les contradiccions que sens dubte els pares i els avis tindrem a l’hora d’educar-te. Allò de predicar amb l’exemple, de combinar la teoria que sens dubte dominem amb la pràctica que no sempre sabem aplicar de manera satisfactòria… Estem preparats, no ens queda gaire temps i mirarem de sortir-nos-en de la manera més digna. En pots estar ben segura.

Acabo ja. M’adono que, mirat fredament, tot el que t’he escrit en aquesta carta no té res d’extraordinari. Qualsevol avi o àvia veterans que llegeixin això (per veterans em refereixo a que tinguin tres o quatre o més néts) em diran que les coses solen ser d’aquesta manera. L’àvia i jo, però, ens estrenem amb tu i les estrenes són com la primera lectura d’un llibre: irrepetibles.

Que tinguis unes felices vacances en el país bretó de la mare i els avis, bonica.

———————————————————————————————————-

Les anteriors cartes a la meva néta -conjuntament amb altres apunts amb ella com a protagonista- les podeu trobar en l’apartat “Mila” d’aquestes Totxanes. Aquí, vaja.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!