Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

16 de juliol de 2014
0 comentaris

A propòsit de Manuel Baixauli i de “La cinquena planta” (4).

(La sèrie comença aquí) El dia 20 de gener d’enguany vaig rebre un correu electrònic de Manuel Baixauli adreçat a una llista general de contactes seus en el qual ens deia: “Em fa goig dir-vos que acaba de nàixer una nova criatura meua, de paper. Es diu La cinquena planta, i serà a les llibreries a partir del pròxim dijous, dia 23.”(n’hi ha més)

 

I, efectivament, el mateix dia 23 arribava a casa un missatger d’edicions Proa amb el llibre sota el braç. Un llibre que vaig posar en la pila de lectures a atendre tan aviat com em fos possible però que no vaig atacar de seguida. Feia un mes just que m’havia jubilat, encara m’hi estava adaptant i, d’altra banda, tenia força feina endreçant coses i tocant néta.

El dia 5 de març vaig rebre un altre correu de tramesa general enviat per l’amic Baixauli. En aquest cas ens adjuntava com a únic text aquest enllaç a l’entrevista que uns dies abans li havien fet en el programa de TV3 “Via Llibre”. Una entrevista que paga la pena de veure-la, feu-me cas.

El dia 27 de març el nostre home trencava el seu silenci postal per tercera vegada en poc temps. En aquesta ocasió, però, per mitjà d’un correu exclusivament adreçat a mi. Un correu en el qual, després d’una introducció molt generosa dedicada a la meva persona, em deia que atès que ja tothom havia dit la seva sobre “La cinquena planta” i que jo no havia dit ni pruna arribava a la conclusió que el llibre no m’havia agradat i que, com a persona discreta que em considerava, abans de malparlar-ne preferia acollir-me al silenci.

El mateix dia li vaig respondre que les coses no són tan complicades com de vegades ens pot semblar i que si no havia dit ni pruna era, senzillament, perquè encara no havia pogut abordar la lectura del seu llibre amb l’atenció que creia que es mereixia. Som limitats, tu. Què hi farem…

Tot i això el meu pla era que en el tradicional apunt de recomanacions de Sant Jordi faria alguna referència al nou producte de can Baixauli i, per tant, el primer cap de setmana d’abril el vaig dedicar íntegre a la lectura de “La cinquena planta”.

El resultat d’aquella primera incursió en el món de Sanatori, Orofila, B., Ferragut, Timoteu, el doctor Mogort i Fix em va portar a prendre cinc decisions:
* preparar, tan bon punt pogués introduir un parèntesis en les meves feines de neojubilat, una “marató Baixauli” que em portés a recuperar des del principi tota l’obra de l’autor.
* començar a fer piulades a Twitter amb frases seleccionades del llibre (feina senzilla perquè va ple de sentències memorables… i breus).
* recomanar de manera molt especial el llibre en l’apunt de Sant Jordi (aquest).
* tornar a llegir, en el marc de la meva particular marató, “La cinquena planta” amb llapis i paper al costat (i, coneixent-me, no descartar-ne una tercera lectura).
* preguntar a l’autor què hi havia de veritat i què d’inventat sobre l’estranya malaltia que ataca al protagonista de la novel·la.

Aquesta pregunta tenia per a mi molt sentit perquè durant els meus dos contactes personals amb Manuel Baixauli -novembre de 2007 i maig de 2008; és a dir, dos anys i mig i tres després de la malaltia (que jo aleshores desconeixia)- no m’havia semblat detectar cap anomalia en les seves facultats físiques. La resposta em va confirmar la plena autenticitat dels seus mals així com la quasi total recuperació en aquelles èpoques que ens vàrem freqüentar. Cosa que feia comprensible la meva sorpresa.

Al llarg del mes de maig vaig començar, doncs, la feina amb la relectura de la primera versió d’“Espiral”, després la segona, etc., tal com vaig anar explicant aquí mateix en els respectius apunts que he dedicat a cada llibre. Però…

Però, com ja vaig dir en començar aquesta sèrie una de les feines que ocupa més temps (i, de passada, em proporciona més sorpreses i alegries) de la meva nova condició de jubilat és la d’endreçar papers, carpetes, retalls, calaixos i armaris.

I, precisament, una de les carpetes que demanava més atenció era la que portava per nom “Manuel Baixauli”. Allí dintre hi havia barrejats sense cap ordre una bona pila de retalls de premsa des de l’època del primer “Espiral”, un “dossier” de la revista literària valenciana “Caràcters”  (núm. 44, juliol de 2008) dedicat a Josep Palàcios en el qual hi col·labora Baixauli amb un article, un altre “dossier” de la mateixa revista (núm. 55, maig 2011) dedicat, ara sí, a Manuel Baixauli, el dibuix dedicat “Lector” que ja coneixeu… i una sèrie d’articles publicats a la revista L’Avenç durant l’any 2009 que com a títol genèric es va dir “Focs perdurables”.

Un conjunt d’articles que no vaig llegir en aquell moment (quan em trobo davant d’una sèrie llegeixo el primer article i, si m’agrada, guardo els següents per llegir-los d’una tirada un cop publicats tots. Per si interessa a algú diré que és el que estic fent ara mateix amb la recomanable sèrie que a la mateixa revista està publicant Marta Rojals). Un conjunt d’articles, aquests “Focs perdurables”, que tanmateix no havia llegit fins ara. Una gran sort perquè m’han estat d’enorme utilitat per aclarir tot el particular món que Manuel Baixauli ens exposa a “La cinquena planta”.

Però això ja és tema per al proper apunt…

(Continua aquí)

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!