Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

13 de juliol de 2014
0 comentaris

A propòsit de Manuel Baixauli i de “La cinquena planta” (2).

(La sèrie comença aquí) La primera notícia de l’existència d’un escriptor valencià, de Sueca com Joan Fuster, que es deia Manuel Baixauli i que, de fet, al que aleshores es dedicava era a fer de pintor em va arribar fa uns quants anys. Quinze, més exactament. Va ser quan editorial Columna em va enviar un paquet de novetats entre les quals hi havia “Espiral”. Aleshores vaig examinar el llibre però com que el diari no me’n va encarregar la crítica el vaig desar en espera de temps millors.  (n’hi ha més)

 

Amb el seu segon llibre -la novel·la “Verso”– hi va haver més sort i, com ja he explicat en anteriors apunts, l’abril de 2002 el suplement de cultura de l’Avui va publicar el meu comentari.

Després, uns quants anys de silenci fins que l’octubre de 2006 vaig llegir que un llibre de Manuel Baixauli presentat amb el títol “Etcétera” havia guanyat el premi Mallorca de creació literària en la modalitat de narrativa. (Per cert, si algú té curiositat per saber el nom del guanyador del premi de poesia li diré que va ser Amadeu Vidal Bonafont amb “Crònica de la banyera”).

No sé si ja formava part del programa previst però el cert és que la publicació i distribució del llibre -amb el títol definitiu de “L’home manuscrit”, és clar- no va ser un fet fins al mes de juny de l’any següent, en el cas d’edicions Proa, i el mes de juliol pel que fa a la versió de l’editorial Moll. Començava fort, el Baixauli: dues editorials per a un sol llibre. (Podeu veure les dues cobertes en la imatge que il·lustra l’apunt).

No recordo quina de les dues edicions va ser la que vaig llegir per preparar el meu article; el que sí que tinc anotat és que el dia 17 d’agost vaig enviar-lo al diari i que el 20 de setembre apareixia publicat.

Val a dir que la meva crítica va ser de les primeres a sortir però no pas la primera. Aquest honor li correspon a Joan Garí que va parlar-ne a la revista El Temps de la setmana del 21 d’agost. A cadascú el que li pertoca.

Pocs dies després de la publicació del meu article em va telefonar el responsable de premsa de l’editorial Moll per demanar-me si voldria presentar “L’home manuscrit” en el Saló del Llibre de Barcelona que es celebraria unes setmanes després en l’esplanada de davant de la Catedral. Li vaig dir que sí i que moltes gràcies per haver pensat en mi.

(Pausa tècnica: aquesta va ser segurament una de les darreres presentacions de llibres que vaig fer. D’aleshores ençà les he anat restringint fins que, en jubilar-me, ja he tancat l’aixeta. Per si a algú li fa gràcia saber-ne més ho vaig explicar aquí i aquí.)

Així doncs, la primera vegada que Manuel Baixauli i jo ens vàrem veure va ser a finals de novembre en el transcurs de l’acte de presentació al Saló (o potser fou al migdia perquè em ronda pel cap que vàrem dinar plegats). Un acte que, per cert, va funcionar amb l’anodina i educada normalitat pròpia d’aquests rituals.

Per aquelles alçades jo ja era un entusiasta de la novel·la i quan va ser el moment la vaig incloure com una de les fites narratives de 2007 en tots els resums i balanços de l’any literari als quals jo tenia accés .

Conseqüent amb aquesta valoració, quan a principis d’abril de 2008 vaig formar part del jurat del premi de la Crítica Catalana vaig comprovar que la meva opinió era secundada de manera unànime per la resta de membres del jurat i així Manuel Baixauli va veure el seu nom inscrit amb tots els honors i mereixements en el palmarès d’un dels premis de més prestigi de casa nostra. Al costat, per cert, de Joan Margarit, guanyador aquell mateix any del premi en la modalitat de poesia per “Casa de Misericòrdia”.

Així va ser com el 15 de maig següent es va fer l’acte de presentació dels dos premis en el Palau Robert, tal com he detallat en anteriors apunts. En acabar, els membres del jurat vàrem anar a sopar amb els respectius guanyadors. I entre plat i plat la veu de l’experiència representada pel mestre Àlex Broch li va dir a Baixauli que gaudís del moment però que no perdés de vista que ara li venien les complicacions: no fer aigües amb la novel·la que, més tard o més d’hora, havia de seguir a “L’home manuscrit”.

En aquell moment ningú dels presents -tret de Baixauli, és clar- sabia que dos anys i mig abans havia patit una malaltia molt estranya que ataca a una de cada tres-centes mil persones. Una malaltia que el va tenir paral·litzat al llarg de quaranta-dos dies plens d’angoixa i que -tampoc ho sabíem aleshores- seria el nucli de la següent novel·la del nostre home.

Una novel·la que -ara ja ho sabem tots- lluny de fer aigües ha nascut lluminosa i potent. Amb una força que la situa -crec- a la mateixa alçada que la seva il·lustre i extraordinària predecessora.

(Continua aquí)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!