En un apunt d’aquella mateixa època (vegeu-lo aquí) vaig entrar en detalls sobre el contingut d’aquell interessant llibre, cosa que m’estalvia ara de repetir-me. Sobretot perquè des de fa pocs dies Saül Gordillo ha fet una passa més i ha publicat “Sobirania.cat”, un llibre que no hauria de passar gens desapercebut.
D’entrada em sembla molt significativa l’evolució que es detecta entre el títol d’un i altre llibre. L’any 2007 es parlava de “nació” i avui ja anem directes a barraca: “sobirania”, el mot d’ordre que tots entenem i al voltant del qual ens solidaritzem. (n’hi ha més)
El llibre s’estructura en cinc parts que defineixen molt bé el ritme creixent del procés:
* Autoafirmació (2004-2005)
* Reivindicació (2006-2008)
* Organització (2009-2010)
* Resposta (2011-2013)
* Reptes (2014)
I a cavall d’aquesta cronologia “in crescendo” l’autor entra en acció amb un notable carregament de documentació i argumentari. Així comença parlant del paper dels SMS en l’11-M de 2004 i continua (entre molts altres temes) amb l’aparició dels primers Blocs, l’obtenció del domini “.cat”, la campanya “Jo també vull un estat propi” promoguda per Xavier Mir, l’inici de la Viquipèdia, la consulta d’Arenys de Munt i totes les que la varen seguir, la creació de Verkami, els quinze anys de Vilaweb, la campanya #novullpagar, la Via Catalana, la contraofensiva de l’unionisme i la convivència dels dominis “.cat” i “.ct” en la propera Catalunya independent.
El llibre es clou amb un apartat dedicat a glossar els 200 noms més notoris de la Internet catalana i amb un epíleg de Genís Roca. Un epíleg que es complementa, per l’altra punta, amb el pròleg escrit pel tàndem Enric Marín – Joan Manuel Tresserras.
“Sobirania.cat” és, al meu parer, un llibre que cal llegir a poc a poc, pausadament, (entre altres raons perquè l’amic Gordillo hi ha aportat molta teca; TOTA la teca, diria) per adonar-nos ben bé d’on venim, del camí que hem recorregut fins ara i de l’engrescador futur que s’obre davant nostre.
Un futur en el qual el paper de la xarxa continuarà sent un element fonamental de la cohesió de tots els qui empenyem en l’única direcció plausible i assenyada que ens queda: l’Estat propi.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!