Totxanes, totxos i maons

No recordo si ja havia explicat aquí o en alguna altra banda l’atracció que sento des que era ben petit pels signes físics que evidencien el pas del temps. Em vénen ara a la memòria, per exemple, aquells venerables graons d’accés a les estacions del Metro de Barcelona de fa molts anys, fets amb una pedra de color gris fosc amb fragments incrustats d’un material que brillava com petits estels. Uns graons que es veien clarament desgastats en les zones més properes a les baranes pel frec de milions de petjades.

Més cap aquí recordo també la pàtina agradable a la vista i al tacte del travertí amb què estan construïts els vells monuments de Roma. O l’empremta profunda dels cinc dits a la columna central del Pòrtic de la Glòria just allí on durant deu segles els pelegrins, confortats per la joia de l’arribada, han recolzat la mà en senyal d’agraïment pel trajecte que els ha portat a Compostela.  (n’hi ha més)

Hi ha altres exemples de com el temps ens va modelant lentament que també m’atrauen. És el cas del pianista canadenc Glenn Gould, mort prematurament el 1982 a l’edat de cinquanta anys. El 1955, quan tenia vint-i-tres anys, va enregistrar les “Variacions Goldberg”, de J. S. Bach, en una versió de 46 minuts i 11 segons. Un veritable exercici de velocitat i virtuosisme al piano només a l’abast dels elegits pels déus.

Vint-i-sis anys després -el 1981, just un any abans de la seva mort- Gould va tornar a enregistrar les “Variacions” però en aquesta ocasió amb un “tempo” molt més assossegat, paladejant gairebé cada moviment, fins a l’extrem que va necessitar 51 minuts i 15 segons per completar l’execució de l’obra. Un deu per cent més de temps.

Entre una versió i l’altra hi ha mitja vida i tot el que això representa de cúmul de vivències i saviesa per part de l’intèrpret que, d’aquell virtuosisme gairebé atlètic dels anys joves, evoluciona fins al punt d’interioritzar completament l’esperit essencial de l’obra de Bach. El significat dels seus sons i, sobretot, de les seves pauses, dels seus silencis…

A casa nostra tenim un escriptor que no fa gaire que ens ha ofert un altre exemple d’aquests que a mi tant m’agraden de com el pas dels anys ens va fent més savis i més madurs. És un escriptor que jo m’estimo molt, que va nèixer a Sueca (la Ribera Baixa) el mes d’octubre de 1963 i que es diu Manuel Baixauli.

Baixauli va ser un dels autors que vaig destacar fa un parell de mesos en el meu apunt de recomanacions de Sant Jordi (aquest) per les seves dues darreres novel·les. És un escriptor dotat amb una cosmogonia pròpia summament interessant. Tant, que he decidit -privilegis de jubilat lletraferit- que em calia rellegir-lo de cap i de nou des del seu primer llibre. Una plaent operació en la qual ara mateix estic embarcat…

L’any 1998 Manuel Baixauli era un pintor que escrivia amb una certa traça i que va aconseguir aplegar 68 microrelats de mitja dotzena de línies els més curts fins a tres pàgines en el cas dels més llargs. El conjunt el va titular “Espiral” i el va presentar al Premi Ciutat de Badalona d’aquell mateix any que va guanyar ex aequo amb Toni Cucarella, un altre valencià.

“Espiral” va ser publicada el desembre de 1998 per Editorial Columna amb una trajectòria força discreta, tant a nivell d’acceptació del públic (l’autor encara avui el deifneix com un “llibre fantasma”) com de reaccions per part de la crítica (badavem). Una veritable pena perquè els relats d’“Espiral” configuren un esplèndid retaule sobre la mort, l’oblit, el somni (i els malsons), la por, la solitud i la pervivència del passat. Tot això situat en uns ambients obsessius presidits per arquitectures hermètiques, paisatges inhabitats i escenes surreals que els lectors dels llibres posteriors de Manuel Baixauli reconeixeran plenament.

¿Literatura fantàstica? A primer cop d’ull es podria dir que sí, però hi ha alguna cosa més. El mateix Baixauli ho va expressar en unes declaracions que tinc retallades: més que  surrealisme o fantasia, el que s’explica en els relats d’“Espiral” forma part del que podríem definir com la lucidesa del moribund. L’instant fugaç de suprema claredat previ a l’ingrés en la fosca eterna.

L’any 2007 el nostre home va passar de ser un pintor que escrivia a un escriptor d’èxit que pinta gràcies a l’extraordinari reconeixement -ara sí: de públic i de crítica- de “L’home manuscrit” (Proa i Moll, 2007), una de les sis o set millors novel·les que ha generat la literatura en llengua catalana en el que portem del nou segle.

Cinc anys abans -el febrer de 2002- havia publicat “Verso” (Bromera), el seu debut en el gènere de la novel·la i dos anys abans de “L’home manuscrit” -és a dir, l’octubre de 2005- Baixauli va patir una estranya i dolorosa malaltia que el va tenir fora de combat durant una temporada. Una malaltia que (ara ho hem sabut) li va servir per disparar l’escriptura de “La cinquena planta”, publicada l’any passat.

Conta la llegenda que un bon dia de 2009 algú que se l’estimava va aconsellar a Manuel Baixauli que fes una ullada a “Espiral” per si tenia alguna cosa a dir-hi onze anys després de la seva publicació. I pel que sembla en va tenir unes quantes, de coses a dir, ja que pocs mesos després -el gener de 2010- apareixia una nova versió editada per Proa amb els mateixos textos però, en la majoria dels casos, encara més reduïts, més essencials. En paraules de l’autor li havia sortit una “Espiral” encara més “Espiral” que la primera. I amb un epíleg que dóna sentit a l’experiment i relliga passat i present com només ho podia escriure un home tocat pel do de la narrativitat com és Manuel Baixauli.

Als quaranta-sis anys Manuel Baixauli va reescriure el llibre que havia escrit als trenta-cinc tot esporgant barroquismes, obvietats, noms de personatges, preàmbuls innecessaris, adjectius sobrers i finals massa explícits. Això darrer sobretot perquè (torno a citar l’autor) “Narrar és seduir i per seduir el lector no li pots satisfer tota la curiositat. S’han de deixar zones de penombra”.

El resultat final de tot plegat és un exercici narratiu d’una intensitat extrema que parteix d’un material de partida de gran nivell i que la reconstrucció posterior ennobleix com un vell (i bell) travertí romà.

Tot això, a més a més, ho podreu gaudir a fons si us decidiu a posar en pràctica el mateix que he fet jo aquests darrers dies: una lectura en paral·lel, conte a conte, de cada una de les dues versions d’“Espiral”. Un experiment que recomano de manera molt especial a aquells lectors que se senten atrets per allò que se sol denominar “la cuina de l’escriptura”.

La maduresa de Glenn Gould es va demostrar posant els silencis que va considerar que Bach necessitava. La maduresa de Manuel Baixauli l’ha portat a condensar fins a l’extrem els seus textos d’anys enrere. L’un allarga, l’altre escurça però tant en un cas com en l’altre el que es demostra és que el temps mai passa en va quan sabem treure tot el profit de les lliçons que ens va donant.

I ara us deixo, que he de començar la relectura de “Verso”, llibre amb el qual Baixauli va guanyar el Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira de 2001.

Fixeu-vos com comença i ja m’ho sabreu dir: “Mentre tots els coneguts el feien a Roma, Arnau Micó seia en una hamaca mirant les ones, absort, des de la penúltima planta d’un edifici deshabitat, lluny de Roma, relativament prop de casa, als afores d’un poble d’estiueig…”