Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

25 d'abril de 2014
Músiques
0 comentaris

“Ja no ens passa”, diuen Els Amics de les Arts.

Confesso que encara no tinc clar si “Només d’entrar hi ha sempre el dinosaure”, l’últim disc d’Els Amics de les Arts, iguala o supera “Espècies per catalogar”, el seu extraordinari precedent que tant em va agradar (vegeu, si no, aquí, aquí i aquí).

El llistó està posat molt amunt i en tot cas diria que es tracta de dos discos força diferents i que aquest que acaba de sortir, a diferència de l’anterior, em demana un major nombre d’audicions abans de copsar tot el que de bo atresora dintre seu. Diguem, doncs, que ara mateix em trobo en ple procés d’immersió. De plaent immersió, m’apresso a dir.

El que sí que es manté a un nivell molt alt d’excel·lència és la qualitat de les lletres que escriuen aquests xicots. En aquest sentit he de dir que em sembla summament significatiu que -igual que passava a “Espècies per catalogar”– en el llibret que acompanya el disc el text de cada cançó aparegui escrit en prosa i no en estructura versificada com sol passar en la immensa majoria de les cançons que s’editen.

I de totes les cançons del disc ens sembla digna de remarca, tant per la música com per allò que ens diu, “Ja no ens passa”, la tercera.  Vegeu-ne aquí el text:

“Ja no ens passa. I no ens n’amaguem que dúiem anys fent el paper. Fingint que cada dia el rebíem com si fos el primer: “Genial!”, “Que fort!”, “Que bé!”… Ja no ens passa. Ja no estem tan segurs que tinguem grans coses a fer, ni que un destí ens esperi amb els braços oberts i ens digui: “Només tu podies ser”. Doncs, ja no ens passa. Tampoc improvisem “a l’aventura i ja veurem”. L’assalt al tren de Glasgow va ser un joc de nens. No fem ni un pas en fals. Planifiquem. No ens arrisquem… I clar no ens passa.. 

Ningú no ens va avisar. Va ser d’un dia per l’altre que ho vam trobar a faltar.

Ja no ens passa. Ja no ens enamorem, que no volem fer el passerell. Abans de caçar l’ós hem venut massa cops la pell, i el mal que fa no el cura el temps. Ja no ens passa. Mil dòlars pel primer que ens porti aquí davant algú capaç d’escriure versos que ens facin un nus al coll. Una cançó que ens ho regiri a dintre tot. Per què no ens passa? (*)

Ningú no ens va avisar que tot això se n’anava, que tot era mentida. La vida era el que venia just desprès.

Ja no ens passa. Ja no sortim de nit, que l’endemà no som ningú. I el dia que sortim cantem tant allà al mig que ja podríem ser els pares d’algú. I això ja és massa. Ja no ens creiem a cap dels qui dieu saber el camí, que no hi ha un pam de net però quan va i us enxampen… res! Aquí tothom es fa el sorprès! Au vinga, fer punyetes tots… Que ja no ens passa!

Ningú no ens va avisar que tot això se n’anava, que tot era mentida. La vida era el que venia just després.”

———————————————————————————————

(*) Precisament uns talls més enllà del mateix àlbum trobem la cançó “Apunto Shakespeare” que es centra en la idea que apunta la frase que he destacat amb color blau. Per entendre’ns, “Apunto Shakespeare” és una història tallada per un patró molt similar a “L’home que treballa fent de gos” (del disc “Bed & Breakfast”) i “L’home que dobla en Bruce Willis” (del disc “Espècies per catalogar”).

Per acabar aquest primer apunt dedicat al nou treball d’Els Amics de les Arts (apunt al qual calculo que, tard o d’hora, en seguirà algun altre més) us deixo amb el videoclip de “Ja no ens passa”. Observareu que està molt ben fet però que és una mica estrany (tot i que cal reconèixer que no arriba als nivells de raresa que solen tenir els de Manel).

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!