Totxanes, totxos i maons

Me’n recordo del dia que va néixer mon germà. És un record que ha quedat fixat en la meva memòria gràcies a una joguina que tenia un nom que recordaré mentre visqui: “Indianapolis”.

Mon germà va nàixer el dijous 7 d’abril de 1955. És a dir, jo acabava de complir 5 anys i segons em deien els pares, sabedors de la imminent incorporació d’un nou membre a la família, a partir d’aquella edat jo ja era “un noi gran”. El noi gran de casa.

Quan va arribar el moment del tràngol recordo que mon pare em va deixar amb l’àvia Juanita i la tieta Maria Teresa al pis del carrer de la Diputació (el pis que fa quatre anys, arran de la mort del pare, hem acabat heretant mon germà i jo) amb la promesa que quan tornés em portaria un regal.

Aquell dia, doncs, no vaig anar al col·legi (la meva vida escolar l’havia estrenat uns mesos abans a l’Academia Aguilar, del carrer de Ponent, regentada per Don Arturo i la seva muller Doña Margarita) i m’imagino que l’àvia i la tieta, lògicament neguitoses, varen anar a fer visita a casa de la senyora Venancia, una amiga de la família que era la portera d’una casa del carrer Consell de Cent que feia xamfrà amb Rocafort o Entença.

Allí va ser on, hores després, mon pare em va dir que ja tenia un germanet. Un germanet que venia del cel i que d’allí m’havia portat un regal. Quan vaig obrir el paquet em vaig trobar amb un cartró en el qual hi havia enganxats quatre cotxes de carreres petits i un rètol amb lletres grans i de color vermell que deia “Indianapolis”.

No sé pas què se’n va fer finalment dels cotxes, però del que sí que estic segur és que aquell nom de ressonàncies gairebé màgiques -tu diràs: associat a un germanet que arribava del cel amb aquells cotxes de regal per a mi- no l’he oblidat mai i cada vegada que sento parlar de les curses automobilístiques en aquell mític circuit nordamericà em ve a la memòria l’entrada de l’escala de la senyora Venancia i mon pare ajupit davant meu amb aquell paquet a la mà.

Una escena que després he reviscut mentalment tantes vegades que ja no sé quins components té de realitat i quins altres pertanyen al regne de l’imaginat.

Ja sol passar això amb les coses de quan eres petit…