Totxanes, totxos i maons

Una vegada més a “Carretera secundària” Joan Carreras exhibeix la seva facilitat a l’hora de construir personatges a través de signes i indicis. Els anem coneixent per la manera com actuen o com s’inhibeixen; pel que callen o pel que diuen. I en aquest sentit crec que els diàlegs entre Jonàs i son pare durant la visita que obre el llibre són el millor exemple per il·lustrar el talent narratiu de l’autor.

La presència constant de la mort en un segon pla, els secrets que arrosseguen alguns dels personatges -gent que, al capdavall, no és ben bé allò que sembla-, alguna escena grotesca, com la dels veïns alemanys que cada any commemoren la caiguda del Mur de Berlin, o la mitificació d’un viatge llunyà -en aquesta novel·la al Japó; en l’anterior a Hiva-Oa, l’illa on estan enterrats Gauguin i Brel– són referències del que podríem denominar l’“estil Carreras” i que a mi em sembla que són elements que degudament incorporats a les seves trames, fan que tot el conjunt deixi en el lector la impressió de trobar-se davant d’un artefacte literari rodó, competent i marcat amb un segell molt personal.

Juraria, a més a més, que no sóc pas l’únic a creure-ho. No tinc el retall a la mà i, per tant, citaré de memòria, però recordo una frase de Vicenç Pagès -flamant premi Sant Jordi i un dels crítics que jo acostumo a llegir- que subscric totalment: només es pot escriure una novel·la com “Carretera secundària” si l’autor ha arribat als 50 anys i abans ha fet bé tots els deures.

Pel que fa a “Cafè Barcelona”, publicada el passat novembre també per Edicions Proa he de dir que es tracta d’un notable pas endavant en la trajectòria de Joan Carreras. Un pas endavant que difícilment hauria pogut fer sense la sòlida base de la seva obra prèvia i, molt especialment, de les dues novel·les immediatament anteriors.

A “Cafè Barcelona” ens trobem amb un notable canvi d’escenari ja que l’acció es desenvolupa principalment a la ciutat d’Amsterdam i a Srebrenica, durant la guerra dels Balcans. El paper de la família en aquesta ocasió és també determinant en la trama per bé que ara les relacions internes són notablement diferents ja que -en una situació en què els pares són quasi inexistents- el protagonisme deriva cap a les mares -la Greetje i la Roos– i les relacions entre els seus respectius fills Arjen i Annabel.

Un altre dels elements presents a “Cafè Barcelona” és la mort. Principalment la d’Arjen, que protagonitza la primera de les quatre parts del llibre. Una mort voluntària i induïda pels sentiments de culpa, personal i col·lectiva, pel paper desenvolupat per les forces holandeses durant el conflicte dels Balcans de les quals el noi formava part. Uns soldats que hi varen anar en missió pacificadora i que varen tornar a casa seva enmig d’una vergonyosa campanya que gairebé els acusava de complicitat amb els genocides serbis.

No és, però, aquesta l’única mort que trobem al llarg del llibre ja que Joan Carreras -que ha fet una feina molt remarcable de documentació- descriu un parell més d’assassinats amb rerefons ideològic (i verídics) que ajuden a descriure la societat holandesa com un col·lectiu immers en un període convuls i ple de contradiccions.

Les criatures de Joan Carreras intenten enfrontar-se a un seguit de situacions que els superen. Són gent que busca desesperadament segones oportunitats per reinventar-se (ara es diu així) i continuar optant a la petita parcel·la de felicitat que intueixen que els està esperant en alguna banda.

Com és norma de la factoria Carreras, a “Cafè Barcelona” ens les havem amb una novel·la construïda més a base de gestos i detalls -la música, per exemple, hi té un paper que va molt més enllà de l’anècdota- que de grans accions. I en aquesta línia em sembla interessant fer un esment a la figura del narrador que, a diferència de les dues novel·les anteriors que era una tercera persona distant, aquí no amaga des del començament la seva proximitat amb els protagonistes.

La tria d’aquesta veu narradora -que m’imagino que deu haver estat una de les decisions més compromeses de Joan Carreras a l’hora d’enfocar la manera de plantejar-se el llibre- és un altre dels elements que mantenen l’interès del lector pel desenvolupament de la història. Una veu que en la part final del llibre adquirirà protagonisme sense acabar, però, de descobrir-nos totes les cartes.

Suposo, doncs, que “Cafè Barcelona”, que al meu parer reuneix tots els ingredients per ser un llibre a analitzar en els clubs de lectura de casa nostra, tindrà en aquesta veu narradora un dels elements de discussió més actius i enriquidors.

La meva particular “marató Carreras” arriba al seu final. He de dir que estic molt content d’haver-la fet tal i com com me la vaig plantejar: començant amb la lectura, per primera vegada, de “Cafè Barcelona”, rellegint a continuació “L’home d’origami” i “Carretera secundària” i acabant amb una nova lectura de “Cafè Barcelona”.

Comptat i debatut ha estat una tasca que (combinada amb altres lectures i feines diverses) m’ha tingut ocupat durant una mica més d’un mes. Una tasca, val a dir, que no em penedeixo gens d’haver-la fet ja que aquest tractament de xoc m’ha confirmat l’opinió que des de fa molts anys em mereix l’obra d’aquest home. Joan Carreras és un autor dotat d’un món narratiu propi amb uns punts de referència molt clars i amb un concepte no menys clar de com ha d’anar evolucionant la seva obra llibre rere llibre.

Crec que Carreras és, ras i curt, un dels nostres escriptors més valuosos. Un reconeixement que, amb justícia, la majoria de la crítica no li regateja però que, lamentablement, no l’acaba de compartir allò que en diem “el gran públic”.

Tant de bo que la concessió del Premi Ciutat de Barcelona a la seva darrera novel·la trenqui aquesta dinàmica i situï Joan Carreras en el lloc que em sembla que en justícia li correspon. Seria una magnífica notícia.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!