Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

En una de les fotografies fetes pel nostre avi -aquesta sense nom ni data al revers- es veu un home d’uns 60-65 anys assegut en una butaca de vímet que ha tret al carrer per fer-se el retrat.

L’aspecte és el d’un pagès empolainat de diumenge: camisa blanca cordada fins a la gola, espardenyes del mateix color i armilla fosca a joc amb el pantaló.  (n’hi ha més) 

L’home té asseguda a la falda una nena molt petita abillada també amb roba de lluir. La seva mirada ha quedat atrapada en un punt indefinit a mig camí entre l’objectiu de la càmera i la nena. El que sí que queda ben clar és que somriu d’aquella manera plàcida que tenim els avis quan tenim la néta al damunt.

Contemplada avui l’escena encara crida l’atenció el fort contrast que hi ha entre la delicadesa de l’infant i les mans -grosses, enfosquides pel sol, endurides per la feina- amb què l’home aferra la criatura. I el resultat de tot plegat és una fotografia esplèndida. Digna de ser ampliada i exhibida en un marc, lluny de la capsa on ha passat dormint els darrers setanta o vuitanta anys.

Quan aquesta imatge va arribar a la gent de Banyeres del Penedès no vàrem trigar gaire a saber que aquell home que va retratar el nostre avi es deia Jaume Farré i que la nena era la seva néta Eugènia. La filla d’en Cosmet Farré que ens esperava a la tarda a casa seva, nascuda el gener de 1933 i retratada durant l’estiu del mateix any. L’últim que la família Isern va estiuejar a Banyeres.

Començàvem molt bé, doncs: una de les fotografies fins aleshores anònima del paquet de l’avi Domingo ja tenia noms i data.

A casa de la senyora Eugènia Farré ens va acompanyar el Josep Benach, el fill del Conrado, l’amic inseparable del nostre pare. En Josep també havia tingut la seva ració d’emocionada sorpresa en veure son pare amb vuit o deu anys -sempre de tronc amb el nostre pare- en aquelles imatges que per primera vegada sortien de les nostres carpetes familiars.

Precisament no fa gaire que en Josep va muntar una exposició amb documents i fotografies del seu pare durant els anys de la guerra de la qual ens va ensenyar unes quantes imatges i materials.

Pel que fa a la senyora Eugènia ja ens havia dit que, tot i no haver coincidit amb els nostres avis, sabia moltes coses dels Isern, aquella família amb la qual, fins ben avançada la dècada dels 50, alguna gent de Banyeres encara tenia tractes cada vegada que anaven de visita a Barcelona.

Per ella aquella tarda vàrem saber que el motiu que va portar els Isern a passar uns quants estius al poble va ser la salut una mica precària del nostre pare. “La seva germana, la Maria Teresa, no; però es veu que el Francisco era de mena malaltissa i a ciutat ho agafava tot”, ens va dir. Pel que fa a la tria de Banyeres sembla que es va fer per consell del metge de la família que deuria conèixer algú de la zona (de l’Arboç, potser). Parlem de l’estiu de 1925, el primer que tenim documentat, quan el nostre pare encara no havia fet els 6 anys.

Quant als motius pels quals després de 1933 s’interrompés la relació cal creure que, per una banda, el noi ja s’havia enfortit suficientment. Però sembla que hi havia algun motiu més que la senyora Eugènia va posar damunt de la taula amb una pregunta que a mon germà i a mi ens va deixar de pedra: “Oi que la vostra àvia era molt de missa?”. “I tant!”, li vàrem respondre.

Pel que ens va explicar sembla que va sorgir alguna discrepància de caire religiós amb la família Farré (per motius que no detallaré però que lliguen perfectament amb el tarannà de la nostra família en afers relacionats amb aquest tema) que va propiciar un distanciament que ja no es va esmenar. No oblidem que parlo dels anys àlgids de la República, amb tot el que aquella situació va comportar (*).

Quan mon germà li ensenyava les fotografies que acabava de fer aquell mateix matí a la plaça de l’Om i les comparava amb les que va fer el nostre avi em va semblar que els ulls de la senyora Eugènia s’il·luminaven: “Aquest és el cínamom que hi havia a la plaça. No va durar gaires anys, però jo el recordo perfectament perquè el tronc tenia un gran esboranc i jo m’amagava a dintre fins que em venien a buscar”.

La memòria prodigiosa de la senyora Eugènia i la seva manera amena i senzilla d’explicar-se va desgranar altres històries del poble de quan ella era petita i després de més gran, tot i que en cap moment va perdre la referència que motivava la nostra visita: saber coses de l’estada dels avis, pares i tia a Banyeres.

Quan semblava que ja ens ho havia dit tot, es va alçar per anar a buscar una capsa plena de fotografies antigues. En va treure tres i ens va dir que ens les regalava. En una es veu el nostre pare muntat en un cotxe de joguina i en una altra se’l veu al carrer al costat del senyor Jaume, l’avi de la senyora Eugènia amb el qual he començat aquest apunt.

Un dissabte ben rodó. Una visita a Banyeres del Penedès que no oblidarem i que, n’estic segur, no serà pas la darrera que mon germà i jo farem. 

—————————————————————————————

(*) Quan vaig tornar a casa vaig consultar la base de dades en la que catalogo tots els documents familiars que conservo. Recordava vagament haver vist un parell de fulls -un signat per l’àvia Juanita, l’altre per l’avi Domingo– amb declaracions formals relacionades amb les seves darreres voluntats en cas de mort.

Efectivament, es tracta de dos documents datats el 12 de març de 1932 i ratificats pel rector de la parròquia de la Bonanova (la família aleshores vivia al carrer de l’Avenir) en els quals manifesten que professen la religió catòlica i que fan constar la seva voluntat “que la conducción y entierro de mi cadáver se hagan según el rito de la Santa Iglesia Católica, Apostólica y Romana.”  

Una cautela que no va caldre ja que l’avi Domingo es va morir l’abril de 1950, vint-i-nou dies (vegeu aquí) després del meu naixement, i l’àvia Juanita va viure fins a finals de 1983. Tenia 92 anys quan es va morir i, com diuen a España, va mantenir el geni i la figura fins a les portes de la sepultura.