Totxanes, totxos i maons

Deixo la Meridiana a l’esquerra i amb la Vespa vaig a buscar el carrer de Malats. Al final, a la plaça d’Orfila (què dimonis hi deu fer aquí una plaça dedicada a un metge i químic nascut a Maó el 1787 i mort a París el 1853?)… a la plaça, dic, hi trobo l’església parroquial de Sant Andreu de Palomar, allí on fa anys –en l’època que tots érem del PSUC, per entendre’ns– hi havia un rector (de cognom Camps, si no m’erro) que era dels que feien tronar i ploure.

M’adono que sóc al cor del barri i que feia una pila d’anys que no m’hi arribava. L’arquitectura de l’església –la façana, si més no– ha guanyat espai per a la perspectiva i em recorda, amb raó o sense, el Palau de Justícia del passeig de Lluís Companys.

Són les 12 del migdia del diumenge i tinc la impressió que arribo en un moment culminant: tothom és al carrer (el temps hi acompanya) i a la plaça hi ha gegants i grallers. El repicar de timbals que sentia des de lluny no és, doncs, per a celebrar el meu retorn a Sant Andreu. Quina pena.

Giro cap a la dreta amb molta cura de no atropellar ningú i enfilo cap a l’antiga fàbrica Fabra i Coats (un nom que inevitablement em remet a la merceria del carrer de Ramelleres on la meva tia despatxava vetes i fils). S’hi celebra una nova edició –la segona– del Dau Barcelona, el festival dedicat als jocs de taula que porta una colla de gent entesa –gent que també fa tronar i ploure– amb un savi al capdavant: l’Oriol Comas.

Ell i el Màrius Serra han tingut la gentilesa de convidar-me a participar en un torneig contra rellotge de mots encreuats. Poca broma: ens donen seixanta minuts per resoldre un encreuat seleccionat per cada un dels vuit autors que publiquen a la premsa barcelonina: Fortuny i Màrius Serra (La Vanguardia), Senyor Ventura (Ara), Miquel Sesé (El Punt Avui), Pau Vidal (El País) i Anna Genís, Marc Isern i Jep Ferret (El Periódico).

Arribo amb una mica de temps i passejo per la zona dels jocs de rol. Em meravella veure la quantitat de gent que hi participa. Gent que, tot jugant, s’explica històries i les plasma damunt del tauler. Em ve a la memòria un flaix: l’espai dedicat als agents literaris a la Fira de Frankfurt. Uns espais reduïts amb gent asseguda al voltant d’una taula que va explicant als representants de les editorials les històries que hi ha en els llibres que intenten posar en el mercat.

Un exemple de civilitat

Curiosament jo havia començat el matí a la mostra de llibreries del barri de Gràcia que exposaven les respectives especialitats a la plaça del Diamant. Un equip de Barcelona TV m’havia demanat si volia explicar què hi feia jo allí i vaig aprofitar-ho per fer una lloança de l’exemple de civilitat que representava aquella mostra de llibreters.

Per aquelles mateixes hores a TV3 s’engegava la Marató i poc després em topava amb aquesta gent de Dau Barcelona que, de manera endreçada, es dedicava a deixar fluir pacíficament la imaginació a través del diàleg i l’estratègia. Certament un país amb aquests atributs ha de ser per força imparable, sí. Imbatible, també. Sí i sí, vaja.

Quan entro a la sala on celebrarem la contrarellotge es fa el repartiment de premis als participants en les 24 hores de Scrabble. Veig que han fet curt en la previsió de medalles i és perquè l’èxit ha sorprès l’organització: no pensaven arribar a la vintena i resulta que vint-i-cinc jugadors han resistit fins al final i dues dotzenes més han anat entrant i sortint. Tots fan una cara de son que commou però semblen contents i encara hi ha grupets –els dels més malalts– que discuteixen jugades concretes amb el diccionari a la mà.

Quan m’arriba el moment de jugar em llanço a resoldre encreuats com un possés. Veig difícil d’enllestir-los tots vuit en una hora però faig tant com puc. Al final dels seixanta minuts em queda només un tros del Senyor Ventura (Ara). Després, uns minuts d’espera. Els mateixos autors ara fan de jutges i, tot i ser gent de lletres, quantifiquen amb precisió els mots ben posats i atorguen a cada jugador els punts que li pertoquen.

Jo he tingut força sort: dels set participants he acabat segon darrere de l’inabastable Josep Maria Martí. Un tità, aquest home. Un tità que després de jugar un dia seguit a Scrabble encara ha tingut esma d’atacar els vuit encreuats i acabar-los amb deu minuts que li han sobrat per fer la cigarreta. Déu meu…

Quatre coses alhora

De tornada cap a casa pensava en l’exercici de fer encreuats i feia un intent de mirar-me’l des de fora. Com si no fos una activitat que vaig practicant amb regularitat des que tenia quinze anys o setze. I m’adono que en aquests temps tan trepidants que vivim, en els quals la cosa normal és fer tres o quatre coses alhora –conduir, escoltar música i xerrar pel “mans lliures”– l’exercici de lectoscriptura que implica fer un encreuat hauria d’estar molt més en voga que no està. Fixeu-vos-hi, si no. Quan s’intenta resoldre un encreuat es fan quatre coses: es llegeix, es rumia, s’escriu i, si cal, s’esborra. Poca broma també.

No m’agradaria acabar aquesta digressió sobre el plaer d’encreuar mots sense fer un esment, ara que commemorem els cent anys de la publicació dels primers mots encreuats, a un element molt petit i molt senzill, però de grandioses conseqüències. Em refereixo al quadret negre.

Gràcies a l’invent del quadret negre els encreuats creixen i poden expandir-se fins a l’infinit. Desconec qui en va ser el descobridor i no tinc a mà el Màrius Serra per preguntar-li-ho però, creieu-me, aquest paio –o paia, vés a saber– es mereix un lloc a la història de les idees al costat de qui es va empescar la roda, el zero o la pólvora.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!