Totxanes, totxos i maons

Des que l’octubre de 2009 vaig deixar de publicar crítiques literàries a la premsa -després de vint anys de practicar aquesta curiosa perversió de parlar públicament dels llibres dels altres- la meva intenció ha estat allunyar-me gradualment de les lectures d’actualitat i fer realitat el meu vell desig d’atacar la nombrosa pila de llibres que tinc reservats pels períodes de calma (que mai acaben d’arribar) o per quan em jubili (que ja ho veurem).“Fatiga de la ficció” va ser el nom que vaig posar-li a aquesta espècie de síndrome que, pel que he anat comprovant, no és particular meva sinó que ataca a molts dels companys que, com jo, ens hem passat llargues temporades de la nostra vida llegint narrativa per imperatius d’estar al dia i de seguir l’actualitat.

De fet, jo des de sempre m’he guanyat la vida amb una altra feina diferent de la de crític de llibres, cosa que m’ha permès contemplar el petit circ de les vanitats literàries i editorials de casa nostra des d’una posició més distanciada, freda i desinhibida que molts altres companys que, per imperatius professionals, hi estaven més implicats. Un petit circ que, ben mirat, m’imagino que no deu ser gaire diferent del d’altres indrets de dimensió i potencialitats semblants a les del nostre país.

Vull dir amb tot això que, per exemple, cada vegada em costa més -i, paradoxalment, cada vegada me la demana més gent- confegir una llista de novetats recomanades de Sant Jordi que vagi més enllà del petit segment de l’oferta que correspon als llibres nous de trinca que he llegit. És a dir, una llista necessàriament incompleta que, francament, a hores d’ara no sé si aquest any acabaré fent o no.

Hi ha, però, alguns rituals editorials que es practiquen tot l’any i que en apropar-se Sant Jordi s’intensifiquen. En alguns casos, per cert, fins a l’exageració. Uns rituals en la majoria dels quals jo mai he cregut, que quedi clar. Ni ara, que ja faig catúfols, ni abans, quan estava en plena activitat com a crític.

Parlo, per exemple, dels denominats “avançaments editorials”. És a dir, dedicar una o dues pàgines senceres d’un diari o revista a reproduir un capítol -generalment el primer- d’un llibre. Podeu creure’m: mai m’he entretingut a llegir cap d’aquests avançaments. I tinc la impressió que el meu cas no és, en absolut, excepcional.

De fet, tinc la impressió que experiments promocionals com aquests avançaments són els culpables que una part de la narrativa que es publica aquí reservi la seva força als capítols inicials i després es vagi desinflant davant del lector. Ho deixo aquí i prometo un proper apunt dedicat, amb més espai, al tema.

Una altra cosa en la qual tampoc crec -i que, de fet, no m’entretinc mai a mirar- són les “llistes de llibres més venuts” que molts diaris inclouen en els seus suplements setmanals. És instintiu, ho reconec, però no me’n crec ni una, d’aquestes llistes de vendes. Ho sento…

És com els denominats “textos institucionals” -ço és, els escrits introductoris de consellers, alcaldes, regidors, directors generals i similars que encapçalen qualsevol llibre que s’hagi generat directament o en col·laboració per alguna institució-. Ras i curt: són textos que ningú llegeix, que a ningú l’interessen i que la majoria de les vegades fan més nosa que servei.

La quarta cosa que no m’agrada dels rituals editorials previs a Sant Jordi és un vici que observo que va creixent any rere any. Em refereixo al poc púdic desplegament informatiu que els diaris i les revistes dediquen als llibres escrits per periodistes o gent de lletra que tenen en plantilla o en la nòmina de col·laboradors. Em passa com amb els textos de les autoritats: en fujo rabent. La figura té un nom i el sap tothom: “endogàmia”; i mesos enrere en vaig parlar més extensament aquí.

Un altre dels rituals editorials de tot l’any i, molt especialment, de les vigílies de Sant Jordi és el de les “presentacions de llibres”. Aquest és, però, un tema al qual penso dedicar un apunt específic. Serà, si res no ho esguerra, el proper.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!