Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Me’n recordo de com, gracìes a la tieta Maria Teresa, vaig començar a saber que hi havia altres músiques diferents de les que sonaven als “Discos solicitados” de la ràdio.
Va ser ella qui un bon dia em va parlar de Pierino Gamba, un nen prodigi que als deu anys ja dirigia una orquestra i que havia vist en alguna actuació a Barcelona. També recordo molt bé el dia que em va explicar, molt afectada, que s’havia mort Ataúlfo Argenta, un altre director d’orquestra que ella admirava.
De fet, era tanta l’admiració que sentia per aquest músic que poc després de la seva mort (el gener de 1958 i en circumstàncies poc clares, per cert) va aprofitar un viatge de la parròquia pel nord de la península per visitar Castro-Urdiales, la vila natal d’Argenta.
La tieta Maria Teresa era soltera i la recordo sempre aqueferada per les feines del pis que compartia amb sa mare, l’àvia Juanita, i pel seu treball de dependenta durant molts anys en una merceria del carrer de les Ramelleres.
La seva melomania la compartia amb son germà, mon pare, que quan es va retirar dedicava una bona part del temps a escoltar la seva extensa discoteca de música clàssica. No tinc cap dubte que l’amor per la música dels dos germans ens ha arribat intacte a mon germà i a mi. I en el meu cas concret, a més a més, puc assegurar que la tradició continua amb més força que mai encarnada en els dos nois de casa.
Per la ràdio d’aquella època (meitat dels 50) escoltàvem els “Discos solicitados”: Machín, Jorge Sepúlveda, Lorenzo González, Luis Mariano, Gloria Lasso… però he de reconèixer que, més que a mon pare, jo li dec a la tieta Maria Teresa -perfecte retrat, per cert, de la tieta serratiana- haver-me descobert que existia una altra música que m’estava esperant.
Una música que no tenia pressa, que existia abans que jo naixés i que continuaria ben viva quan jo ja no hi fos. Que la trobaria en el seu moment i que, quan aquest encontre es produïs, em proporcionaria instants de sensacions irrepetibles.
La tieta Maria Teresa tenia raó i per això escric aquest “menrecordo”. En homenatge.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!