Totxanes, totxos i maons

Ahir em vaig trobar per sorpresa a la Rambla el meu amic Pep T. Des de fa una pila d’anys en Pep i jo som companys de, diguem-ne, empresa però les nostres feines ens mantenen allunyats. Ell a la ciutat de Lleida, on ara mateix ocupa un lloc de responsabilitat relacionat amb la gestió del conjunt monumental de la Seu Vella i la Suda, i jo que feinejo al Cap i Casal.

De l’amic Pep, que era per unes hores a Barcelona per resoldre afers burocràtics em va cridar l’atenció l’exquisida elegància amb què anava abillat -roba d’hivern, que al seu país fa rasca- i sobretot el magnífic barret que coronava la seva testa.

Tan bon punt vaig veure el goig que feia em va sortir de dintre una expressió que potser feia vint anys que no deia i que vaig sentir per primera vegada a casa fa almenys mig segle: Noi, trobo que vas molt “hot”.

Compte: no li vaig dir que anava fet “un dandi”, que hauria estat el més normal. No. Li vaig dir que anava molt “hot”. I pronunciat a l’anglesa; és a dir, amb l’hac sonant com una jota castellana ben rogallosa.

Si no em falla la memòria, la primera persona a qui vaig sentir aquesta expressió va ser ma tia Maria Teresa, germana de mon pare, cap a final dels anys cinquanta o principis dels seixanta. Molts anys després la vaig recuperar un bon dia tot parlant amb un dels dandis de les nostres lletres, l’escriptor Joan Rendé, que em va confirmar que de petit -ell té set anys més que jo- a casa seva havia sentit també en diverses ocasions aquesta expressió i que de tant en tant la feia servir.

Sobre els orígens de “hot” recordo haver llegit en alguna banda que el mot havia entrat al nostre país cap a finals dels anys 40 de resultes de la popularització -entre la minoria de gent interessada pel jazz- de les gravacions i els concerts que organitzava a París i a altres indrets del país veí el Hot Club de França.

Sembla que entre els cercles més “à la page” d’aquí durant aquella època de privacions i misèries -no només materials- el Hot Club va esdevenir un símbol indiscutible de refinament, cosmopolitisme i modernitat. Cosa que va obrir la porta a l’adopció del qualificatiu “hot” per aplicar-lo a aquelles persones que es distingien perquè feien goig. O, com diríem ara, “marcaven tendència”.

Ara que evoco l’escena d’ahir a la Rambla em faig creus de la intuïció que vaig tenir en veure l’amic Pep T. i de com la seva esplèndida imatge (aquell barret, sobretot…) va irrompre amb la precisió d’un míssil teledirigit en els mecanismes de la meva memòria lingüïstica obrint el calaix del mot adequat en el moment idoni.

“Vas molt “hot”, noi”. Mmmm… Com més hi penso més m’agrada aquesta expressió que he retrobat i que, n’estic segur, no serà pas la darrera vegada que faré servir (*). Vinga, qui més s’hi anima?

—————————————————————————————-

(*) En tot cas no em negareu que “anar hot” sona bastant millor que l’esgarrifós “anar fet un pinzell” que cada dos per tres ens etziben a TV3. A “la nostra”, tu…