Totxanes, totxos i maons

Fa molts anys, durant una època vaig haver de desplaçar-me amb una certa freqüència a diverses localitats del país per motius de feina. En un d’aquests viatges, concretament a la ciutat de Tarragona, vagarejant pels carrers de la part antiga de la ciutat després d’un matí complicat vaig viure una espècie d’epifania: tot buscant un lloc per dinar a prop del port en tombar per una cantonada, just al final del carrer, se’m va aparèixer retallada contra el cel, com un regal dels déus, la ratlla blava del mar i un vaixell que majestuosament navegava just en el centre de l’espai que quedava entre els perfils de les façanes a banda i banda.

En aquell moment vaig entendre que per molts anys que visqui em seria molt difícil instal·lar-me en alguna ciutat on no existeixi la possibilitat d’albirar, ni que sigui fugaçment, el blau del mar en tombar una cantonada qualsevol.

Ara, als 62 anys, m’adono que em passa una cosa similar amb les campanes: miro cap enrere i observo que a la meva vida sempre hi ha hagut un rerefons musical de campanes que m’ha acompanyat de dia i de nit, marcant el ritme de les hores que vivia. Qui sap? Potser dec a aquestes campanades de la infantesa els trets metòdics i ordenats del meu caràcter…

Al menjador de casa de la meva àvia al carrer Diputació -on els pares varen anar a viure quan es varen casar i on jo vaig nèixer- hi havia un elegant rellotge de paret les campanades del qual em varen bressolar fins als quatre anys, quan vàrem anar a viure al pis del carrer Sepúlveda on fa dos anys i mig va morir mon pare i en fa sis ma mare.

En aquell nou pis vaig reprendre el contacte amb una campana. I no una campana qualsevol: la de la Universitat, que sonava a les hores i als quarts i que em va acompanyar fins que em vaig casar amb l‘A. el 1972. Una campana més llunyana que la del menjador de l’àvia però que va continuar incrustant el ritme precís dels seus sons metàl·lics en el meu subconscient.

L’any 1985, quan va morir la tieta Maria Teresa i es va haver de buidar el pis de Diputació vaig emportar-me el rellotge i, previ pas pel Pèndol de Gràcia que va fer una feina extraordinària, el vaig penjar en el menjador de casa nostra on encara avui presideix els àpats familiars i va fent la seva feina de centinella del temps que s’enfuig.

Cada divendres li dono corda i li ajusto l’hora. Pel que he sabut (gràcies, en bona part, a les feines d’investigador familiar de mon germà) de broma en broma no deu faltar-li gaire per complir cent anys. De tant en tant m’agrada fer-li una fotografia com la que il·lustra avui aquest apunt.

Però el que em meravella de tot plegat és que la nostra néta -la dolça Mila de quatre mesos d’edat- també té una campana que sona a prop seu des del primer dia de la seva vida: la de l’Hospital de Sant Pau. I, a més a més, des de la galeria de casa seva, mirant en direcció oposada al campanar, té també al seu abast la ratlla del mar.

Immersa en el misteri que se’ns manifesta a través dels símbols més senzills la vida, doncs, continua imparable. I els referents també, vet-ho aquí.