Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

14 d'agost de 2012
Gent, llocs...
0 comentaris

Sobre ser, o no, afortunat (tot evocant el Tiet i Josep M. Ainaud).

Potser de resultes de la mort de Josep M. Ainaud, amb el qual crec que tenia molts punts en comú, aquests dies recordo Joaquim Ulldemolins, el Tiet. Fa set anys ja li vaig dedicar una sèrie de tres apunts (vegeu-ne aquí el primer, que us portarà als altres dos) tot evocant el seu traspàs el dia de Nadal de 1998. També m’hi fa pensar el ritual que vàrem acomplir cada estiu mentre la salut li ho va permetre: la visita que l’A. i jo féiem -a ell i a la Nuri, la seva muller, que el va sobreviure dos anys- al seu apartament de Palamós.Aquestes visites tenien tres parts: la passejada fins a la platja, un bon tec en un dels restaurants de la zona i una llarga sobretaula en la qual el Tiet -amb qui no em lligava cap parentiu; havia estat cap meu a ECISA, una empresa constructora entre 1976 i 1980- parlava sobre tot el diví i l’humà. Unes sessions que no em fa res de definir com d’una veritable escola de vida, bonhomia i sentit comú.

Un dia va sortir a la conversa el tema de la gent que triomfa, dels qui tenen sort i dels qui no en tenen. “L’home que triomfa no és aquell que no s’equivoca mai. No existeix, aquest individu. Una màquina, si està ben projectada, sí que mai s’equivoca. L’home perfecte, però, no existeix.”, ens deia amb una perfecta combinació de paraules, silencis i gestualitat que a l’A. i a mi ens captivava.

“El que passa és que a la vida t’arriben moments -pocs: vuit o deu a tot estirar- en els quals has de triar. I aquí és on no hauries de fallar. L’home afortunat és aquell que en la majoria d’aquestes ocasions ha optat per la tria correcta.” I ens va parlar d’episodis de la seva llarga i atzarosa vida en els quals, certament, el caixa o faixa era claríssim i, doncs, calia afinar a l’hora de prendre una decisió.

No fa gaires mesos, tot recordant aquesta conversa, vaig preparar la llista dels moments clau de la meva vida i val a dir que arriben a la dotzena. Potser faig una mica de trampa perquè el primer, cronològicament parlant, de tots aquests moments el situo abans del meu naixement: en la tria lingüística que l’any 1949 fan els meus pares -ella andalusa, ell català- en relació a l’idioma familiar en el qual jo creixeria i que ja vaig explicar aquí.

Hi ha altres moments molt clars: conèixer la dona al costat de la qual estic caminant des de fa més de quaranta anys, un professor de llatí que em va descobrir els mil encisos del llenguatge, un canvi de feina que semblava arriscat, una trucada d’una agència bancària, la compra d’un pis… i, sens dubte, haver conegut una persona com el Tiet, que tantes coses em va ensenyar i que aquests dies de calda estiuenca noto a faltar més que la resta de l’any.

I, amb el Tiet, el privilegi de viure en un país capaç de valorar la dimensió personal i col·lectiva d’un home com Josep Maria Ainaud de Lasarte, que ens acaba de deixar.

Per a ells -i tants d’altres- la corona de llorer del respecte i l’admiració que avui il·lustra aquest apunt.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!