Joan Isaac: un gran constructor de cançons (a propòsit de “Piano, piano”).

Ja fa molt de temps que em declaro admirador de Joan Isaac. Va començar a interessar-me des dels primers discos, editats cap a la segona  meitat de la dècada dels 70, i vaig trobar-lo a faltar quan va permetre’s unes vacances discogràfiques de quasi quinze anys fins que va treure, l’any 1998, “Planeta sienci”.

La gran eclosió de Joan Isaac, però, es va produir, al meu parer, l’any 2002, quan va editar “Joies robades”, un disc en el que feia versions -“robava” fins a l’extrem de fer-se-les seves- d’una sèrie de cançons de gent com Pablo Milanés, Roberto Vecchioni, Paolo Conte, Brel, Aute, Sabina, Serrat, Pedro Guerra o Chico Buarque i on es demostrava que Isaac era home de gust exquisit a l’hora de triar les cançons del seu repertori.

A partir d’aquell moment -ara fa deu anys- la carrera discogràfica de Joan Isaac i la seva presència en els escenaris s’ha incrementat amb el recopilatori “Només han passat cinquanta anys” (enregistrat en directe al TNC el 2004), De profundis (2006), “Duets” (2007), La vida al sol (2008), Auteclàssic (2009), “Em declaro innocent” (2011) i des de fa unes setmanes un esplèndid doble disc compacte amb una vintena de cançons aplegades sota el títol de “Piano piano”.

Tal com dóna a entendre el nom, “Piano piano” és un disc en el qual Joan Isaac es retroba amb els deu pianistes que en un moment o altre de la seva llarga carrera l’han acompanyat. Em refereixo a Francesc Burrull, Conrad Setó, Antoni-Olaf Sabater, Jordi Vilaprinyó, Manel Camp, Eros Cristiani, Enric Colomer, Jordi Badia, Lluís Vidal i Xavier Ibáñez.

Fa un moment elogiava el talent de Joan Isaac a l’hora de buscar les seves referències musicals. Hi ha, però, una característica d’aquest home que a mi em sembla encara més important: és un magnífic constructor de cançons. I en aquest darrer disc -amb la nuesa de la veu i del piano, sense efectismes orquestrals- es demostra a bastament.

A “Piano piano”, a més a més, es veu la solidesa de la trajectòria del seu autor ja que, dels vint talls que conté el doble CD, només sis pertanyen a l’època posterior a “Joies robades” (cinc de “De profundis” i un de “La vida al sol”). La resta pertanyen a “Viure” (1977), “Barcelona, ciutat gris” (1980), “Inesperat” (1984) i l’esmentat al començament “Planeta silenci” (1998).

Cada pianista incorpora el seu color particular i en tots els temes es percep aquella atmosfera de complicitat entre cantant i instrumentista. Cada un complementant la feina de l’altre, construint allò tan difícil que és una cançó: una petita illa de tres minuts presidits per la sensibilitat i pel bon gust.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*