Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Estic segur que molts dels lectors d’aquesta sèrie no recorden o, senzillament, desconeixen com varen ser de poc afortunades les primeres passes públiques de “Les veus del Pamano”, la gran novel·la de Jaume Cabré.

El dia 17 de novembre de 2003 es va reunir el jurat del premi de narrativa Pin i Soler, dotat amb 18.000 euros i inclós en el cartell dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona, per decidir quina obra entre les que s’hi havien presentat havia d’emportar-se el guardó.

La decisió dels membres del jurat –Josep Anton Baixeras, Isidor Cònsul, Isidre Grau, Carme Riera, Jordi Tiñena i Joan Andreu Torres (secretari)- va ser unànime: entre la pila de les obres que concursaven hi havia una novel·la d’altíssima qualitat que se situava a distància sideral de totes les altres. Poques vegades, doncs, un jurat havia tingut la feina més fàcil. El llibre es deia “Les veus del Pamano” i un cop oberta la plica es va saber que l’autor era Jaume Cabré.

Però dos dies abans de la gran festa de presentació dels premis tarragonins -més concretament el dijous 20 de novembre- va aparèixer als quioscos el número 14 de la revista Sàpiens. Un número que portava data de desembre però que, seguint el costum de la revista, apareixia al carrer el penúltim dijous del mes anterior a la data de portada.

(Pel que he pogut saber, l’anunci també va aparèixer per les mateixes dates a la revista “Lletra”, però aquesta dada no la tinc documentada en el meu arxiu.)

En una de les pàgines de Sàpiens s’inseria una columna de publicitat pagada per Edicions Proa que reproduïa la coberta del llibre -aquella deliciosa fotografia rebregada en blanc i negre dels alumnes d’una escola rural que ja ha esdevingut històrica- i que anunciava “la nova novel·la de Jaume Cabré: Les veus del Pamano”.

En veure aquella publicitat varen saltar totes les alarmes ja que el veredicte que tenia previst de fer públic el jurat era impugnable perquè l’obra no complia la base primera dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona que deia molt clarament que els treballs que s’hi presentessin no podien estar en procés d’edició o amb els drets d’edició compromesos prèviament.

La gran festa de proclamació es va celebrar, Jaume Cabré va apareixer com a guanyador del Pin i Soler però ja en aquell context l’Ajuntament tarragoní, organitzador dels Premis, va anunciar que havia encarregat un informe jurídic per aclarir la situació i trobar una sortida al conflicte.

Val a dir que el jurat -conscient de la gran qualitat del text que estava en litigi- es va negar a premiar una altra obra que sí que s’ajustés a les bases (decisió que no fou unànime ja que un dels membres –Josep Anton Baixeras– defensava l’opció contrària) i finalment el 19 de gener de 2004, quasi dos mesos del començament de l’embolic va emetre una nota oficial en la qual:
* lamentava que una descoordinació editorial, en aparença menor, impedís la concessió del premi a Jaume Cabré.
* feia constar que en cap moment posava en dubte la correcta manera de procedir de l’autor.
* i, finalment, declarava desert el premi de narrativa Pin i Soler de 2003.

Em consta que, a part de Cabré que es trobava de cop i volta sense un premi de prestigi i de substanciosa dotació, la persona que més va patir per com s’havien desenvolupat els fets -i, sobretot, per la descoordinació relacionada amb la publicitat del llibre- va ser l’enyorat Isidor Cònsul, director literari de l’editorial Proa i amic personal de Jaume Cabré. Una carta seva al director de l’Avui, publicada el 5 de desembre de 2003, exposava detalladament les seves raons com a editor del llibre.

No estic en condicions d’establir relacions de causa i efecte però unes setmanes després -l’11 de febrer de 2004- una discreta nota de premsa emesa pels organitzadors dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona informava que a partir de l’edició d’aquell any els dos premis que fins aquell moment publicava l’editorial Proa -el de narrativa i el de traducció- passaven a mans de Columna Edicions.

Afortunadament l’èxit esclatant i merescut de “Les veus del Pamano”, detectat tan bon punt els lectors i la crítica varen conèixer l’obra i van difondre les seves virtuts, va eclipsar els poc engrescadors inicis de la seva trajectòria pública.

És, però, una història real que em sembla que s’havia d’explicar en aquesta sèrie de conflictes i embolics i que afecta de molt a prop aquest sobredimensionat fenomen de la nostra literatura que són els premis literaris.

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!