Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

26 d'abril de 2012
0 comentaris

Josep Maria Berenguer, editor del Víbora (in memoriam).

Els diaris d’ahir n’anaven plens: el dilluns passat, diada de Sant Jordi, es va morir Josep Maria Berenguer, fundador i ànima d’Ediciones La Cúpula, que és tant com dir fundador i ànima d’experiències editorials tan destacables com la revista mensual El Víbora i tot el seguit de productes que al seu voltant es van anar generant entre 1979, l’any d’aparició del primer exemplar de la revista, fins al 2005 quan després de treure al carrer més de 300 números va veure’s forçada a tancar portes.

Recordo que vaig ser comprador fidel de la revista des del número 1 i que encara conservo els números inicials i uns quants especials com, per exemple, el que varen dedicar al 23-F poques setmanes després del xou del tinent coronel Tejero. Curiosament, per aquella època -més exactament a partir de 1981- simultanejava la compra d’El Víbora -genuïna representant de la “línia chunga”-…  (n’hi ha més)

… amb la de la revista Cairo, que defensava la contrària: la denominada “línia clara”. I he de confessar que m’agradaven les dues.

Si escric aquest apunt d’avui és perquè considero que Josep Maria Berenguer va ser, per damunt de les aparences informals i contraculturals dels seus productes, un bon editor. La meva relació personal amb ell va ser molt fugaç. Tant, que es va limitar a un únic contacte el dia de la inauguració, fa uns quants anys ja, d’un Saló del Còmic a l’Estació de França.

Per aquella època jo, per motius de feina, anava pel món abillat amb corbata i vestit formal, cosa que no em va privar d’acostar-me a ell i expressar-li la meva admiració per un fet, potser trivial, però que jo valorava -i encara valoro- moltíssim: la formalitat a l’hora de sortir al carrer. Cada dia 1 -i alguns mesos fins i tot la vigília o el dia abans- sabia que podia anar al quiosc amb la certesa que trobaria el número flamant d’El Víbora acabat de sortir d’impremta. Ni un sol mes em va defraudar.

Vaig voler dir-li això mateix el dia que ens vàrem veure. Ell em va mirar, conscient que el meu aspecte no lligava amb el retrat robot del seu client habitual, però alhora va veure que el meu reconeixement anava a l’essència de la seva feina com a editor.

Recordo que li vaig dir que per sota de la façana alternativa i radical dels seus productes editorials hi havia una seriositat i un rigor que jo li valorava molt i que, dissortadament, no trobava en altres publicacions de caire més diguem-ne “seriós”. I recordo també la seva reacció: em va abraçar fugaçment i em va regalar un catàleg de la seva editorial. Vaig estar temptat de demanar-li que me’l signés, però no vaig gosar i ara em sap molt greu.

Per acabar l’apunt d’avui -homenatge personal a un bon professional de l’edició- donaré el nom de dues revistes que compro cada mes i que segueixen la línia de formalitat d’El Víbora: cada dia 1 són al meu quiosc de la Rambla.

Em refereixo a Rockdelux i L’Avenç. Honors i reconeixement, doncs, a aquestes dues capçaleres (que segurament no deuen ser les úniques a complir amb formalitat la seva cita cada dia 1 amb els lectors, però que les esmento perquè les compro i, per tant, segueixo de prop el seu capteniment).        

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!