Cafè en gra

La Clotilde avui te
100 anys, set mesos i divuit dies.
Molt abans d’aquesta edat es torna a la infantesa i a l’espontani
desvergonyiment  que fa veure el
mon adult  com un lloc estrany, plé
de normes sense sentit, obligacions, i fòrmules de comportament estereotipades;
un mon de grans  que ens va desvirgar la innocència quan entrarem a la
pubertat i ens torna a la simplicitat infantil quan la vida ja es prou marcida.

La terra mitjana no
es trevessa sense perdre bous i esquelles, i amb l’aparença d’exit es deixa pel
cami l’ull simple, la mirada desihinibida i la curiositat per les inutilitats
quotidianes de badar i fer d’espectador del temps en comptes de viatjar amb
ell.

El principi i el
final de l’existència es toquen com en una caricia de la xiqueta que acarona
l’avia en que s’ha convertit i per un canal estret i amagat encara raja una
escorrialla d’aquella innocencia oblidada entre els plecs del cervell que ja ha
desendollat qualsevol apetència que no sigui l’escalforeta del sol del migdía,
la sopa calenta, el caminar vacil·lant per els llocs sagrats de les propies petjes,
i el somriure de les cares conegudes i apreciades. Tot ben polit i endreçat,
rutinàriament ordenat, segur, indubtable.
Així es el mon quan ja no s’és del mon.

Ara que ja has marxat, digue’m si mes enllà les roselles també son vermelles, i floreixen breument. 

Ja fa hores que, sedada, respira acompassadament amb una mica de ranera, sis vegades puja el pit, l’última tan tímidament que sembla espantar-se de l’atreviment de respirar encara i passen, dos tres, quatre,… fins a quinze o setze segons en que la corda del pou de l’alé queda en suspens rumiant si cal encara l’esforç de pujar una nova galleda d’aire de vida. I l’ersforç és constant i consumeix a empentes les últimes passes del trajecte.

Fa hores que l’observo assegut als peus del llit i ens hem dit adéu sense tristor, al matí, prenent unes mans deseixides que ja han dit prou i no volen estrenyer res, però que amb el tacte encara arrenquen un mig somriure de complicitat, i un rodament d’ulls que ve a ser  tot el discurs que es pot fer quan arriba l’hora esperada i temuda, que amb la serenor del lliurament serà l’hora feliç de l’obertura de la plica de les esperançes llargament anhelades. El mes enllà es a la cantonada del Carrer Major i espero i desitjo que trobi lloc a Plaça que la seva fe li ha reservat.

No faig altre cosa que acompanyar els últims moments, en el silenci acompassat dels batecs que encara lliguen fa mes d’un segle a la terra a una persona fora de temps i del seu temps, visquent la mort com un aprenentage, com l’altra cara del neixament, com les màsqueres de la tragèdia i la comèdia, perque la moneda mai cau de cantell, i finalment sempre surt creu.

És el joc  de la vida, el que alegrament ens varen convidar els progenitors i que jugàrem amb mes o menys fortuna,  amb el secret desig d’eternitat, i amb la secreta deria d’escapolir el final .

Mes enlla, Cloti, ja em diras els secrets que s’hi amaguen, tu que vas a mirar-los amb la teva deshinibida tossudería, t’he picat l’ullet al acomiadar-me, recorda-ho, jo també ho vull saber tot, com tu, que recordaves fins ahir els noms de totes les coses i de les persones que t’han envoltat. Si passes al davant i has de tonar, com diuen alguns, envie’m un SMS al mòbil, digue’m: “ja torno a ser aquí, la roda no ha esgotat el karma, i fet i fet….

Si el mon ja és tan formòs, Senyor, si es mira amb la pau vostre dintre l’ull nostre…que mès  ens podeu dar en una altra vida…..?