Ens explica que aquest estiu té pensat de fer el Camí de Sant Jaume des de Roncesvalles. Dos mesos de trajecte, si fa no fa. I la previsió és fer-lo en solitari. O, més exactament, sense ningú que li faci costat des del començament .
En Manu i la Mercè ens han deixat el DVD amb la pel·lícula “The Way”, protagonitzada per l’actor Martin Sheen -d’orígens gallecs, per cert- i l’hem contemplat durant la tarda del diumenge.
Tot i que a Catalunya no existeix una tradició molt arrelada de fer el Camí de Sant Jaume aquest és un projecte que sempre m’ha interessat i que, francament, ara com ara no estic en condicions d’assegurar de manera taxativa que no emprendré algun dia quan estigui jubilat (a peu, és clar; sense la Harley. I, si pot ser, amb l’A.)
Els seguidors veterans d’aquestes Totxanes saben de la nostra fascinació per la ciutat de l’Apòstol. Hi hem estat en diverses ocasions, la darrera fa cinc anys quan vaig anar convidat per la Xunta de Galícia a unes jornades sobre crítica literària (vegeu aquí). I no descarto de tornar-hi aviat per escoltar el “Gallaecia Fulgit”, de Miladoiro, des del pati central de l’antiga universitat, just a l’ombra del monument al gran Fonseca.
Però una cosa és conèixer la ciutat i una altra molt diferent és el Camí que hi porta. I en aquest sentit puc dir que tinc una experiència preciosa -també relacionada, vés per on, amb la meva feina de crític literari- quan l’abril de 2004 el jurat dels Premios Nacionales de la Crítica ens vàrem reunir a Pamplona durant tres dies.
El nostre amfitrió va ser el conseller de Cultura del Gobierno de Navarra d’aleshores que ens va preparar una sèrie d’activitats complementàries relacionades amb el trajecte que el Camí fa per terres navarreses (un trajecte del qual ell era un expert autor de diversos llibres sobre el tema, a més a més d’haver fet tota la ruta en tres ocasions al llarg de la seva vida).
Amb ell com a guia vàrem visitar Eunate, Puente la Reina, Roncesvalles i altres indrets importants. Però sobretot el que va tenir molt interès a fer-nos veure era el fet que a qualsevol hora del dia el Camí estava transitat per gent de tots els orígens, edats i motivacions.
D’ell -un pou de saviesa sobre el tema- no se m’esborrarà mai una conversa a peu dret al marge d’un camí no gaire lluny de Pamplona en la qual vaig aprendre dues coses. La primera és una dita –“De Roncesvalles a Santiago, un millón de pasos”- que, partint d’atorgar a la passa normal una llargada de vuitanta centímetres, remet als vuit-cents quilòmetres exactes que separen els dos indrets.
La segona és l’explicació que ens va fer sobre l’origen dels noms de les tres grans mobilitzacions que per motius de fe es feien durant l’Edat Mitjana: els que anaven a Jerusalem eren els “palmers”, per les palmes del Diumenge de Rams; els que anaven a Roma eren els “romers”, per raons evidents; i els que anaven a Sant Jaume de Galícia eren els “pelegrins”, mot que prové del llatí “per agrum” (pel camp).
I mentre ens ho explicava –“Per agrum, por el campo…”– obria els braços perquè vegéssim com, efectivament, la ruta i els seus usuaris s’esmunyien per un preciós paisatge d’abril amb camps a banda i banda.
Un milió de passes és el repte que li espera al nostre estimat Manu. No amago que em fa un punt d’enveja…
Seguiré de prop la seva odissea pel Camí. Prendré notes, recopilaré dades i, si s’escau, quan hagi superat el seu repte en tornaré a parlar aquí.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!