Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

9 de març de 2012
0 comentaris

Sobre l’ambició de construir catedrals.

Sense que hagi de servir de precedent (ja ho vaig fer mesos enrere a l’Òmnium amb “Jo confesso” i Jaume Cabré), el dilluns passat vaig trencar el voluntari retir dels saraus literaris que des de fa uns anys segueixo i vaig presentar un llibre.

L”ocasió s’ho valia ja que es tractava de la novel·la -la tercera ja- d’una autora que m’estimo molt: Carme Torras (vegeu-ne la fitxa al Qui és qui

Sobre la Carme Torras podria dir -i no mentiria gens- que és llicenciada en matemàtiques, doctora en informàtica i una experta reconeguda internacionalment en els camps de la robòtica i la intel·ligència artificial (vegeu aquí).

I tampoc menteixo si dic que ha estat una de les alumnes més competents que he tingut durant els anys que vaig donar classes a l’Aula de Lletres, primerament, i després a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu.

Com he dit més amunt, ara acaba de publicar la seva tercera novel·la. Es titula “Miracles perversos”, va guanyar el Premi Ferran Canyameres de l’any passat i l’ha publicat Pagès Editors

La litúrgia de la presentació es va oficiar a La Llar del Llibre de la Rambla de Catalunya davant d’un centenar llarg de persones i he de dir que, malgrat el poc entrenament, no només vaig passar l’estona d’allò més bé sinó que crec que les coses que vaig dir varen ser bastant ben acollides per la concurrència.

Bàsicament vaig voler entonar un cant als escriptors que tenen ambició. I ho vaig fer seguint una metàfora que fa molt temps li vaig sentir a Vicenç Villatoro i que a partir d’aleshores me la vaig apropiar: la metàfora de la finestra i la catedral.

Vull dir que està molt bé que hi hagi artesans que es conformin a construir una finestra ben ensamblada, de mides exactes, fusta noble i ben envernissada, amb uns ferratges bells i alhora eficients i amb uns porticons que ajustin perfectament per regular el pas de la llum.

Però, sent molt important i necessària la confecció de bones finestres, crec que el que ens cal són constructors de catedrals. Gent que des del primer alè que posen damunt dels seus projectes ja tenen la intenció de bastir una catedral. No vull dir amb això que totes les seves produccions siguin catedralícies. En molts casos el més segur és que es quedin a mig camí i generin, amb sort, un xalet digne. Però l’important és la mirada inicial, el desig de voler encalçar el vent, d’assolir l’impossible (potser perquè, en el fons, mai s’ho han acabat de creure, que era impossible).

Aquestes coses que acabo de dir tenen molt a veure amb Carme Torras i per això em va semblar oportú exposar-les precisament en la presentació del seu nou llibre. Vénen a tomb en relació a l’argument de “Miracles perversos” i, sobretot, s’adiuen amb l’actitud de l’autora davant del fet d’escriure. 

Tot aquest discurs sobre l’ambició aplicada en un context literari que vaig exposar em sembla que també podria ser extrapolat a nivell col·lectiu. En un moment en el qual sembla instal·lada entre nosaltres la idea conformista d’anar fent i de construir un país de cambrers i mossos d’esquadra (i de “croupiers”, darrerament) necessitem més que mai gent emprenedora. És a dir, que busqui l’excel·lència amb valentia i ambició.

Gent com la Carme -i com uns quants més que ara em vénen a la memòria- que no es conforma a construir finestres ben fetes sinó que aspiren a encalçar el vent. A construir catedrals.

Us ho ben asseguro (i no faig broma): si les meves mans estiguessin consagrades anirien per a tots ells les meves benediccions més fervoroses.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!