7. “A aquestes alçades de la pel·lícula” (3′ 19″)
Cors femenins i seccions de corda i vent per reforçar des del punt de vista instrumental un tema que a la primera audició pot passar un pèl desapercebut dintre del conjunt del disc. Un tema, però, dotat d’una solidesa interna que no m’estranyaria que el convertís amb el pas del temps en un dels clàssics del grup.
8. “Ciència-ficció” 3′ 54″
Una altra cançó per a l’antologia. Sobretot per la història que ens explica. Comença amb uns notoris aires “folk” -veu i guitarra- i va evolucionant, però sempre en la direcció de reforçar en cada moment allò que es narra en el text: ni més ni menys que l’heroic procediment de reconciliació d’una parella per mitjà de l’oblit, la manera més radical de tornar a començar.
Una empresa japonesa té un prototip de màquina capaç d’esborrar els records i el protagonista de la cançó s’hi presenta voluntari per provar-la. Mentre es desplaça a Tòquio, però, evoca els moments feliços passats i es pregunta: “Per perdonar-te calia arribar aquí?”
Hi ha moments impagables com quan el que li fa d’intèrpret, tot veient-lo indecís i acollonit la vigília de l’operació li fa veure que en tot allò “hi ha una part positiva. Que pel·lis, discos, llibres, llocs… què donarien molts per tornar a viure’ls com el primer dia?”
Al final de tot, aconformat a viure feliç dins d’una mentida, el nostre home canta “Arribaré a l’aeroport. No portaré cap record. Tu no em deixis preguntar, digues hola, hem de marxar…” i nosaltres sortim de la cançó amb un somrís de satisfacció que ens va d’orella a orella.
9.”Miracles” 4′ 01″
Potser és pel fet que en els darrers temps dos membres d’Els Amics de les Arts han conegut les dolceses de la paternitat, o potser és una casualitat, Sigui com sigui, el cert és que a “Espècies per catalogar” hi ha dues cançons en les quals es parla del fet de tenir un fill. Van seguides i aquesta és la primera.
“Miracles” parla de les diferències entre la paternitat i la maternitat vistes des del punt de vista del mascle. Com sol passar, però, ells protesten –“sempre queda un Peter Pan fotent la guitza dintre nostre, atrinxerat en aquells temps sense ni preocupacions ni sostre”– i elles diuen la darrera paraula.
En aquest cas, la darrera estrofa cantada pel mateix cor femení d’“A aquestes alçades de la pel·lícula” amb un text que no revelaré aquí i que demostra que el sentit de l’humor continua sent un altre dels puntals sobre els que s’edifica el projecte d’Els Amics de les Arts.
(Continua -i acaba- aqui)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!