Totxanes, totxos i maons

(la sèrie comença aquí)

3. “Monsieur Cousteau” (4′ 05″)
Una cançó rodona. De les que t’enxampen des de la primera audició i no te les pots treure del cap. Per això el grup la va triar com el primer tema del disc que va veure la llum, a tall de presentació. (vegeu aquí el clip a You Tube)
Un ritme molt marcat per la bateria i la secció de vent al servei d’una història que parla de les meravelles de la vida d’un explorador… imaginades des de casa i en fascicles setmanals.  (n’hi ha més)    

4. “Els ocells” (5′ 01″)
El motiu al voltant del qual es va desenvolupant aquesta cançó –“Mira els ocells com noten que ja ve l’hivern…” – és, al meu parer, una de les frases musicals més inspirades de tot el disc.
Aires de melancolia amb una guitarra i un piano elèctric en primer pla als quals s’hi afegeixen, amb el tema una mica més avançat, una bateria i un baix que fan molta feina per sota. La referència als ocells que se’n van i que tornen és la metàfora d’una història d’amor cíclica, plena d’alts i baixos com la que viuen els protagonistes de la cançó.
Els versos finals –“Que tu i jo quan hem estat més feliços és quan ens hem utilitzat amb premeditació, amb traïdoria i sempre amb nocturnitat”– els subratlla una trompeta suau i suggeridora. La gota que arrodoneix i clou una magnífica cançó.

5. “Louisiana, o els camps de cotó” (4′ 44″)
Que Els Amics de les Arts són uns excel·lents constructors de cançons és cosa que es va demostrant disc a disc. Però a “Espècies per catalogar” trobo que destaquen especialment en la seva faceta d’escriptors d’històries. Fixeu-vos que dic “escriptors d’històries”, no “lletristes”. No és casual, doncs, que els textos de les cançons del llibret que acompanya el disc estiguin escrits en prosa, sense marcar cap vers. Llegiu-los d’aquesta manera i veureu com funcionen.
“Louisiana, o els camps de cotó” és, ras i curt, una petita meravella. Sobre una línia melòdica senzilla escoltem com se’ns explica la història d’un fill que va marxar de casa abruptament, sense dir res a ningú, i que anys després escriu una carta als pares explicant-los què ha estat des d’aleshores la seva vida.
El que em sembla admirable i original de la cançó és que està escrita des del punt de vista de qui rep la carta (un germà?) i la llegeix en veu alta als pares. I que el resultat final traspua una emotivitat continguda però molt profunda.
La història no és trista perquè deixa la porta oberta al futur: “Diu que des del porxo veu un cel que no te l’acabes. Que a la nit sempre surt a fumar i pensa en nosaltres. I que, per molt lluny que estigui, no hem de tenir por: quan s’hi hagi de ser, hi serà.” I acaba amb unes harmonies vocals que remeten als senyors Crosby, Stills & Nash: “Diu que un dia hi hem d’anar, que l’avisem amb temps, però que té llits de sobres…”
Si hi hagués algun premi -que em sembla que sí- a la millor lletra en català de l’any la meva candidata seria aquesta preciosa cançó. Si no fos… 

6. “Carnaval” (5′ 56″)
… si no fos perquè immediatament després de la perla de “Louisiana…” ens trobem amb aquest extraordinari “Carnaval”, al meu parer un altre dels cims del disc.
No és pas la primera vegada que Els Amics de les Arts dediquen una cançó als jocs lingüístics, però en aquesta ocasió han assolit el cim.
Amb una estructura narrativa que remet al “Qualsevol nit…” del mestre Sisa, “Carnaval” ens parla de mots que es disfressen tot intentant significar -un cop l’any, almenys- conceptes diferents als que habitualment representen. Si fa no fa, com els humans.
“Parelles estables: Parasol, Aiguardent, Celobert, Trencaclosques també l’Espantaocells. Avui són promiscues: Espantasol, Celardent, Paratemps, Obreclosques i mil Aiguaocells.”
Però si la lletra té el valor que acabo d’explicar, l’acompanyament musical a càrrec del Col·lectiu Brossa no es queda pas enrere. Per això valoro “Carnaval” com una de les dues o tres millors cançons d’“Espècies per catalogar”. Una de les que quedaran.
Si voleu un consell i teniu temps i ganes feu-me cas: escolteu la cançó tres vegades. La primera parant atenció només a la lletra, la segona només a l’acompanyament. I un cop entrats en matèria aprofiteu la tercera audició per veure com les paraules i els instruments es combinen i complementen en una dansa que em veig incapaç de qualificar amb cap altre mot que no sigui “talent”.   
    
(Continua aquí)