Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
entre un grup de xiprers dalt d’un turó,
segurament la seva imatge
mai no se’ns quedaria gravada al fons de l’ànima.
la blancor dels murs, el frontó,
les proporcions, la qualitat dels arbres,
la seva edat, l’aspresa
obscura de la tofa, la punta arrodonida,
i el turó, la dolcesa del turó,
ara daurat pel blat madur,
la seva corba amable.
I els segles aturats.
Una perfecció que ve del fons del temps.
La llum del sol de la tarda s’hi entreté,
embolcalla xiprers i capella,
rellisca sobre el blat granat,
sobre l’aspror perfumada i mescla,
sàviament, l’antigor pagana d’un temple
amb la pietat cristiana.
Un ordre. L’acceptació del dolor,
la dignitat d’aquesta acceptació.
No costaria gaire pensar que hi ha unes nimfes
coronades de roses dansant entre els xiprers
o una noia pagesa que porta flors silvestres
-pèsols d’olor, blauets, xuclamel, gladioles-
a la marededéu de dins de la capella.
No costaria gaire, però quedem-nos
amb el pur escenari,
amb la llum i el perfum
i el sentit de les formes.
Quedem-nos amb això, amb aquesta visió
que sembla màgica, però que és obra
de la raó i de l’esforç humà, amb l’ajut -no li neguem-
de la naturalesa. La màgia no existeix, en tot cas,
és obra nostra, la provoquem nosaltres.
I ara aquí, en el paisatge
d’aquesta valle d’Orcia només penso
com m’ho faré per aprendre
a sobreviure els instants. Cada instant
sobreviscut
s’alça com una gran victòria
sobre la mort.
I així em deixo portar per les ones del blat,
per les taques dels xiprers verdfoscos,
pel sol que es pon lentament
sobre els turons d’aquest domini màgic.
Finalment, tanco els ulls i m’abandono
al tendre rierol de llum que em canta a l’ànima.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!