Totxanes, totxos i maons

Llegeixo als diaris que aquest cap de setmana la senyora Carme Chacón farà pública la seva candidatura a la secretaria general del seu partit, el PSOE, en un poble d’Almeria que es diu Olula del Río.

A part de la proximitat de les eleccions andaluses -un territori que fins fa poc havia estat una bossa de vots socialistes molt considerable-…  (n’hi ha més) 

… el motiu de la tria d’aquell escenari per part de la senyora Chacón és perquè es tracta del poble on va nèixer son pare.

Una justificació ben raonable a la qual jo, que sóc de mena malfiat, hi afegiria una altra de més subliminal i que lliga amb el complex de culpa amb què solen transitar per Espanya alguns dirigents del PSOE d’aquí: un intent de fer-se perdonar el pecat original de ser nascuda a Catalunya.

Precisament aquest fet d’ara m’ha portat a la memòria un altre que lliga bastant amb el que acabo de comentar sobre el complex de culpa dels nostres socialistes: quan l’any 2003, retirada del govern Convergència i Unió, el president Maragall va formar el primer govern del règim tripartit la conselleria de Cultura va anar a mans de la senyora Caterina Mieras, prestigiosa dermatòloga. Una tria que tots recordem i que va sorprendre a tota la parròquia cultural -la que era amiga i la que no- del país.

El que potser ja no es recorda tant -i que em sembla significatiu- és que el primer acte oficial de la nova consellera va ser agafar un avió i presentar-se al teatre Lope de Vega de Sevilla on Albert Boadella estrenava “El retablo de las maravillas”. Un inequívoc gest de desgreuge cap a l’actitud hostil i partidista que, segons ella i el director dels Joglars, havia tingut fins aleshores la Generalitat. El primer acte oficial, ho repeteixo.

Gestos superficials, si voleu. Símbols, al capdavall, de sentiments molt més profunds.

I així ens va, tu…