Totxanes, totxos i maons

Aquests dies que els diaris parlen del malaguanyat Marco Simoncelli i del seu amic Valentino Rossi recordo de manera molt especial el nostre viatge de l’estiu de 2010 a Urbino, la vila natal de Valentino (i del pintor Raffaello).

Urbino, Misano (amb el seu circuit), Pesaro (la ciutat on ara viu Valentino), Cattolica (on va nèixer Simoncelli) i Coriano (el lloc on vivia el pilot que ens ha deixat) són localitats que es poden visitar en un recorregut no gaire superior als cinquanta quilòmetres. 

(n’hi ha més)

Recordo que el dia que vàrem visitar aquesta zona ens va cridar l’atenció la quantitat de nois motoritzats i gairebé tots traginant el mític casc amb el número 46 d’Il Dottore Rossi que ens trobàvem per les carreteres.

Avui penso en aquestes colles de motaires i m’imagino que no fa gaires anys en Simoncelli era un d’ells.

En una altra banda he escrit que Marco Simoncelli era un pilot ràpid, agressiu i un pèl esbojarrat, una variant de la valentia no gaire recomanable (en Lorenzo i en Pedrosa podrien parlar llargament sobre el tema). Però ningú discuteix la qualitat que atresorava. Una qualitat que, si aconseguia controlar el temperament, podria haver-lo portat molt amunt.

Dissortadament, però, un accident de pura mala sort -res a veure amb el seu caràcter fogós- ens ha privat de veure’l créixer.

Penso en aquelles colles de joves motaires i me’ls imagino tristos, abatuts. I molts d’ells amb un nou casc: el del número 58, del seu admirat “Sic”, que ara s’ha quedat sense propietari a la graella de Moto GP.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!