Totxanes, totxos i maons

(Anys 1958-1962)

Me’n recordo de quan, amb els pares, alguns diumenges anàvem a oir missa a l’ermita de Bellvitge, una esglesiola situada enmig de camps uns quilòmetres després de deixar Barcelona -a mà dreta, passada la Pepsi-Cola- per la carretera de Castelldefels.

Els primers anys els quatre de casa hi anàvem amb la Vespa (matrícula B-155.161) i el “sidecar”, aquella espècie de closca d’ou en la qual mon germà i jo ens allotjàvem. Durant la setmana el pare feia servir la moto per la feina i el dissabte per la tarda -aleshores es treballava el dissabte al matí, “setmana anglesa” en déiem- tocava el ritual de muntar el “sidecar” per l’endemà.

Ho feia en un garatge del carrer del Bisbe Laguarda, a tocar de la parròquia del Carme, on guardava la moto durant la setmana i molt sovint em portava a mi perquè l’ajudés. Estic segur que la meva incapacitat per tot allò que faci olor de bricolatge i treballs manuals prové d’aquelles àrdues sessions sabatines de muntatge i de desmuntatge l’endemà, en tornar de l’excursió.

A partir de 1960, però, ja hi anàvem en el cotxe Ford de segona mà que el pare va comprar el juny d’aquell any a una empresa que es deia “Riegos y Fuerza del Ebro en liquidación” per un preu que, dissortadament, no figura en cap dels dos documents que hem heretat sobre aquella transacció. La matrícula sí que la recordo: B-66.832

A l’ermita de Bellvitge el pare, mon germà i jo jugàvem a pilota fent servir els arbres com a pals de porteria -la mare escoltava la ràdio en un transistor Herford (el primer que vàrem tenir) o llegia el diari- mentre féiem temps perquè comencés la missa.

Eren unes celebracions que als pares els sobtaven molt perquè, ateses les petites dimensions del temple, l’altar estava una mica avançat i el capellà feia la celebració de cara als fidels. Un fet absolutament insòlit que pocs anys després el Concili Vaticà convertiria en habitual.

Quan ja teníem cotxe algun dia aprofitàvem per fer uns quilòmetres més i anar “a veure els avions”. És a dir, ens acostàvem al camp d’aviació del Prat i pujàvem a la terrassa de l’edifici a fer exactament això: veure com s’envolaven o com aterraven els avions.

Faltaven encara deu anys perquè Joan Miró i Llorenç Artigas fessin el mural gegant de ceràmica que ara presideix la terminal, molt diferent a aquelles precàries instal·lacions que els de casa visitàvem de tant en tant, quan volíem fer festa grossa.

Precisament d’aquella època m’ha quedat -a part de l’odi al bricolatge- el costum de parlar de “camp d’aviació” per comptes d’“aeroport”. Una denominació xocant per a molta gent però que reivindico plenament perquè per a mi és plena de sentit.

I de sentiment…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!