Les músiques de “Jo confesso”.

Llegir una novel·la de Jaume Cabré vol dir tenir la certesa que, tard o d’hora, el món de la música irromprà amb força per complementar i enriquir les virtuts literàries del text. I en aquest sentit “Jo confesso”, una història trenada al voltant d’un home i d’un violí, n’és un exemple clamorós.

El passat diumenge, mentre preparava la conversa pública que dos dies després vàrem fer Cabré i jo a la seu de l’Òmnium Cultural se’m va ocórrer de demanar-li que em fes una llista dels temes musicals que estan relacionats amb “Jo confesso”. Ja sigui perquè apareixen en la novel·la, perquè poden servir de fons per a la lectura o perquè el varen acompanyar mentre l’escrivia.

De tot el qüestionari aquesta va ser l’única pregunta que li vaig avançar per tal que pogués preparar la resposta amb temps. L’endemà vaig rebre un llarg correu que reprodueixo fragmentàriament per no allargar…  (n’hi ha més)

… de manera innecessària l’apunt ni aportar pistes comprometedores als qui encara han de llegir el llibre.

(Els comentaris de Jaume Cabré els he destacat en negreta)

Per començar, una referència de caire general:
Cada part té la seva música i n’hi ha una que les engloba totes si és que això és possible. És una modesta (ja m’entens) sonata de Schumann per a violí i piano, l’opus 105 en la menor, que he escoltat de manera obsessiva fins a arribar a entendre-la, seguint-la amb la partitura i interpretada sobretot per Andreas Staier al pianoforte i Daniel Sepec al violí. Saps què passa? Que Sepec fa servir un violí storioni de 1780 que sona com un miracle. I allò que en principi és una sonata acaba essent una benedicció si et fixes en tots els matisos de composició i interpretació. (llegir-la al mateix temps que l’escoltes ajuda molt a la comprensió de la composició) Podríem dir que aquesta sonata (la primera de les dues que va compondre) és el mantell protector de tota l’obra per raons purament simbòliques.

Pel que fa a les parts en què es divideix la novel·la:
I i II: estan tutelades per “O livro dos exercícios da velocidade”.

III: la Ciaccona de la partita per a violí sol núm. 2 de Bach BWV 1004. Tocada per Heifetz (que feia servir un Guarnerius del Gesù o, si no, algun dels tres stradivarius que tenia, tot i que l’he sentida també a Sepec amb un storioni i és inoblidable.)

IV: el trio opus 100 de Schubert que escolta Adrià i també Höss i Voigt (pàgina 630 i ss)

V: les sonates per a dos violins de Leclair. Homenatge a un músic important dins de la novel·la. A part que en Bernat i l’Adrià les toquen per fer dits. Les vaig sentir molts cops mentre escrivia Leclair.

Les parts VI i VII estan escrites sota l’advocació de les lamentacions de Jeremies per la destrucció  de Jerusalem al segle VI abans de Crist. Cant gregorià primitiu a cappella.

A més, tant a la part III com a la VII sentim el segon concert per violí i orquestra de Prokófiev. A la III interpretat per Heifetz i a la VII en ple ofici de tenebres l’escolta en Bernat tocat per Joshua Mack, naturalment amb un storioni: amb el Vial.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*