Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

16 de juny de 2006
0 comentaris

Dos anys de totxanes (i Bloomsday).

Avui aquestes totxanes compleixen dos anyets de vida. Segons com es miri no és gaire però si tal dia com avui de 2004 m’haguessin dit que arribaria fins aquí no m’ho hauria cregut ja que solc ser persona d’aficions fugisseres i efímeres. Un tastaolletes, vaja. Ja ho explicava el primer dia aquí i aquí. I l’endemà aquí.

Pel que fa a l’any passat la meva nota d’aniversari va anar dedicada, de manera inesperada, a la memòria de Jesús Moncada a través d’una deliciosa Vanessa que es va creuar durant uns instants en la meva vida.

A més a més avui, com cada 16 de juny, els seguidors de James Joyce celebrem el Bloomsday (tot i que esmorzaré un entrepà com cada dia). Per això, en homenatge al mestre se m’ha acudit emplenar la nota d’avui a l’estil “work in progress”, que no vol dir altra cosa que aniré escrivint a mesura que se m’acudeixin les coses (que n’hi ha, i moltes; ja aviso). Deixaré, però, en blanc l’espai entre les 8 i les 3 perquè és horari laboral i és lleig barrejar les coses. Fins aviat, doncs!  (continuarà creixent al llarg del dia)

 

(07:12) El senyor iPod és savi. No és la primera vegada que ho dic aquí. Aquest mati, sabedor sens dubte de la celebració, ha programat la sessió de quinze minuts de bicicleta estàtica amb “Domani”, de Mauro Pagani, “London Girl”, dels Pogues, “Al meu país la pluja”, de Raimon, i “Noia de vidre”, dels Pets a L’Espai. Només dos comentaris: 1) quina meravella de cançó, la del senyor Pagani, i quanta veritat quan es pregunta “dove sarò domani, dove sarò?” (trobareu la lletra a la seva pàgina web), i 2) val la pena fixar-se en TOTA la lletra de la cançó de Raimon ja que em sembla que ens hem quedat només en l’al·lusió a la manera poca-solta de ploure que té la nostra climatologia i hi ha molta més teca, en el que diu el mestre.

 

(07:33) Un imperdonable oblit que m’apresso a esmenar. Tanta celebració i tant Joyce i resulta que em passa per alt que el mateix dia que jo estrenava totxanes l’escriptor Biel Mesquida feia la seva particular aportació al Bloomsday explicant una història paral·lela a la del senyor Bloom pero amb protagonista femenina i situada en l’actualitat a Palma. El text, summament recomanable, es va dir “Homersea” i es pot llegir aquí.

 

(16:13) Si avui no celebrés el que celebro l’heroïna indiscutible de la jornada seria la Cristina À., estimadíssima companya de feina durant divuit anys que avui s’ha acomiadat de tots nosaltres perquè se’n va a viure amb el seu enamorat a un indret petit i encantador del Moianès.

La Cristina i jo vàrem treballar molt estretament durant els primers dos anys i puc assegurar que aquell tàndem on s’hi combinava il·lusió per la feina, afecte mutu i ganes d’aprendre era insuperable. Fins que, interessat pel seu talent, quan anàvem a encetar el tercer any de col·laboració la “màxima autoritat” de la casa on treballem em va llançar una diguem-ne OPA hostil i es va emportar la Cristina cap a la seva secretaria i allí s’hi ha mantingut fins avui mateix malgrat els quatre o cinc canvis de “màxima autoritat” que després hem tingut.

He estat temptat d’escriure “la vida de la Cristina ha estat un festival de complicacions i entrebancs” però me’n desdic. Perquè, de fet, el festival veritablement exemplar i estimulant per a tots els que l’envoltàvem ha estat la manera com a força d’intel·ligència, bon humor, voluntat i quantitats industrials d’energies positives ha sabut superar un per un tots els recargolats entrebancs amb què la vida l’ha anat posant a prova.

Hem quedat per veure’ns aquest agost. Hi haurà temps, doncs, més endavant per continuar parlant d’aquesta singular mossa que des d’avui estrena nova i merescuda vida (em consta que fa una pila d’anys que anava al darrere d’un canvi com aquest) en un lloc en plena natura des d’on podrà contemplar més clar i de més a prop el cel nocturn, emblanquinat per la pols de milions d’estrelles. Les precioses constel·lacions que des de sempre la tenen tan subjugada…

 

(18:38) Aquesta campanya del referèndum que, gràcies a Déu, s’acabarà d’aquí a unes hores m’ha portat -a part d’un immens avorriment- una sorpresa notable: resulta que aquella cosa que varen batejar com Ciutadans pel Canvi i que feia tota la impressió d’estar morta i enterrada encara remena la cua! Si més no acabo de veure en un diari d’ahir la notícia d’una festa que varen celebrar al jardí de l’Ateneu en suport al president Maragall i al vot afirmatiu en el referèndum. Ja veig, doncs, que hauré de canviar d’idea perquè si fa una setmana m’ho haguessin preguntat hauria dit que aquests ciutadans canviaires estaven fent companyia als inefables Pica 3 i Pica 5. I no. Queda dit, doncs.

(19:49) M’atreviria a dir que una de les claus de la plàcida convivència de tants i tants anys amb l’A. és la capacitat que tenim d’engrescar-nos de tant en tant en aventures improvisades. Petites entremaliadures pensades d’avui per demà. Un capteniment que, per regla general, topa de manera frontal amb la meva manera de ser perepunyetes, ordenada i planificadora per naturalesa. Tal vegada, ara que hi penso, el secret de tot plegat radiqui en el “de tant en tant”. És a dir, en la dimensió de cosa extra-ordinària que sabem que, quan arriba, hem de gaudir al màxim. Potser no m’explico però jo ja m’entenc…

Dic tot això perquè ahir em va arribar per correu  electrònic la notícia que demà pel matí -i només demà pel matí- es poden visitar les restes del poblat ibèric dels Vilars, prop d’Arbeca, amb acompanyament dels arquòlegs i amb accés a una plataforma elevada feta per l’ocasió que permet copsar molt millor que a pla de terra els detalls del conjunt.

Curiosament, ja hi havíem estat, l’A. i jo, anys enrere, en aquest jaciment però encara hi havia la meitat de la superfície per excavar. Ara la feina ja està completa i sembla que fa molt goig de veure. L’A. ha estudiat no fa gaire cose sobre el tema i ens fa gràcia d’anar-hi.

Empalmo amb el començament del dia, quan Mauro Pagani es preguntava “dove sarò domani, dove sarò?”. Doncs, mira, nosaltres als Vilars.

I d’aquí a una estona sortirem a sopar a casa d’uns bons, estimats i admirats amics sense els quals, per cert, aquest Bloc i els seus dos anys de vida no existirien. Portarem un pastís de xocolata i dues espelmes ben grans per bufar-les. A la salut de tots!

 

(20:28) Uauuu i reuauuuuu!! El matí d’avui el començava amb una referència a “Homersea” de Biel Mesquida escrit avui fa també dos anys en homenatje al mestre Joyce i ara, just a punt de tancar l’ordinador per anar a sopar a casa dels amics m’assabento via Vilaweb que Biel Mesquida acaba de ser guardonat amb el Premi Nacional de Literatura que atorga la Generalitat de Catalunya al millor llibre publicat l’any passat per l’esplèndid “Els detalls del món”. En la meva crítica a l’Avui vaig dir que sens dubte seria un dels llibres que quedarien de 2005. Celebro no haver-me equivocat gens. Quin dia, Déu meu. Quin dia!

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!