Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

8 de setembre de 2011
0 comentaris

Un record a Jordi Fornas (1927-2011).

El passat dijous 1 de setembre es va morir a Barcelona Jordi Fornas, pintor, fotògraf, dissenyador gràfic i una pila de coses més. La notícia em va arribar via Twitter poc després del seu traspàs i, si no m’erro, fora de les xarxes socials no hi ha hagut cap mitjà dels diguem-ne convencionals que se n’hagi fet ressò.

No coneixia personalment al senyor Fornas però puc dir que la seva obra com a dissenyador gràfic ha estat un element important en la formació estètica de molts elements de la meva generació… i d’unes quantes més.  (n’hi ha més)

Dintre de la meva biografia el nom de Jordi Fornas l’associo, per exemple, a la imatge dels primers llibres d’Edicions 62. Em refereixo a col·leccions com El Balancí, El Cangur i, sobretot, La Cua de Palla iniciada l’any 1963.

Fornas, un home de gustos culturals amplis i refinats, sabia que molt abans que Gallimard fundés a França el 1945 la Série Noire -que ha donat el nom de “gènere negre” a la novel·la policíaca- existia a Itàlia la col·lecció I Libri Gialli (els llibres grocs) creada per Mondadori el 1929 i dedicada al gènere de lladres i serenos.

No era casual, doncs, que el color groc característic de les cobertes d’aquells llibres fos el que Jordi Fornas va triar per la incipient col·lecció en llengua catalana que dirigia Manuel de Pedrolo. I al damunt del fons groc un parell de trets genuïns de l’“estil Fornas”: les fotografies en blanc i negre i una tipografia austera, clara i neta.

Per aquells mateixos anys va començar també la Nova Cançó i, com no podia ser altrament, la presència de Jordi Fornas va esdevenir habitual en els primers programes, cartells i, sobretot, cobertes de discos d’Edigsa (vegeu, si no, la il·lustració que he triat per a aquest apunt).

Un altre punt àlgid del seu treball va ser el disseny, també en les èpoques inicials, de la revista Serra d’Or. Un magnífic exemple d’austeritat formal i de rigor en la composició que harmonitzava perfectament amb tot allò de subliminal que la revista representava.

Si mireu les enciclopèdies veureu que la trajectòria artística de Jordi Fornas ha estat molt més extensa i abasta moltes més disciplines que les que la meva memòria estètica i sentimental evoca en aquest apunt fet amb més presses que rigor acadèmic. Però sí que puc assegurar que per a la gent que ara estem rondant la seixantena la feina ben feta, discreta, constant i compromesa de l’artista que ens acaba de deixar no va passar gens desapercebuda i, n’estic segur, ens va fer molt més sensibles i respectuosos amb allò tan denostat avui de la necessària harmonia entre la forma i el fons. Entre la bellesa i l’eficàcia comunicativa.

Ens hem quedat sense un mestre, vaja.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!