La trappola

L’aeroport de Bangkok, allà on ens va deixar el genial Manuel Vázquez Montalbán, remeno llibres tot esperant l’avió per Hanoi, n’escullo un i m’acosto a la caixa per pagar, un grup de set dependentes xerren animadament al voltant, tot i que no entenc ni una paraula m’imagino que parlen de nois, uns somriures i el fet que el tai és una llengua tonal confirmen la deducció. Com no em fan gens de cas introdueixo el cap enmig de la rotllana, en anglès travat els prego si em poden cobrar, les paraules surten amb dificultat, que en són de belles! Un instant de vacil·lació, i una de les noies, suposo que l’encarregada, comença a donar ordres i a assenyalar. El mecanisme es posa en marxa, una segona dependenta m’agafa el llibre i el fa passar pel lector magnètic, una tercera recull la targeta de crèdit i la fa passar pel tpv, li allarga el plàstic a una quarta que em demana el passaport i confirma la propietat de la targeta, junt amb una cinquena revisen la carta d’embarcament, una sisena em prega que signi la factura, mentre una setena introdueix el llibre en una colorista bossa de plàstic. En pocs segons em trobo com un estaquirot palplantat amb el llibre entre els meus dits, i elles, les set, mirant-me fixament com si fos un astronauta. "Khop khun khrap!" els dic per despedir-me, amb un gran somriure les set responen alhora "Khop khun kha!"

Quin país més estrany, estrany i deliciós penso, mentre m’allunyo encara sento com riuen.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!