Totxanes, totxos i maons

Ara que som a punt de tancar el cicle festiu de Nadal, Cap d’Any i Reis i de tornar a la rutina habitual tinc ganes d’evocar la nostra darrera visita a Girona.

Hi vàrem anar el dimarts 28 de desembre amb la idea de veure el quadre de Martí Alsina “El gran dia de Girona” (vegeu aquí i aquí), tot i que, francament, a l’A. i a mi no ens calen gaires excuses per anar a aquella magnífica ciutat que sempre ens reserva alguna sorpresa per justificar de sobres el desplaçament.

A més a més, com que l’A. i jo som persones amb sort vàrem poder veure també -no hi comptàvem- l’exposició “Narcís Comadira. 50 anys de pintura. Una antologia” (vegeu aquí) que encara es pot visitar fins a finals de gener en el mateix museu.

Després d’aquesta introducció ja estàvem en condicions de baixar del pla de la Catedral fins a la vora de l’Onyar per contemplar en tota la seva magnitud el quadre de Martí Alsina que es pot veure en les dependències de la Casa de la Generalitat (vegeu aquí), més concretament a l’Auditori Josep Irla.

“El gran dia de Girona” és una obra espectacular que no et deixa indiferent. Tant per les seves dimensions com per l’escena que descriu justifica plenament l’anada a Girona. La seva ubicació dintre de la trama urbana -summament cèntrica- fa que no sigui gens complicat de contemplar-lo i, de fet, l’A. i jo ja l’hem incorporat al trajecte estàndard de les nostres periòdiques visites gironines (vegeu aquí).

A l’hora de dinar vàrem fer cap a cal Ros. Després, tot passejant, un cafè a la Rambla, una ullada ràpida a la botiga del Museu del Cinema, una altra a la veïna plaça de Josep Pla per comprovar que continua en peu un dels monuments més lletjos que s’han erigit mai a la memòria del mestre empordanès i, a continuació, el segon gran objectiu del dia: seguir l’itinerari per la Girona vella i poc coneguda que l’escriptor Miquel Pairolí ens proposa en el seu darrer llibre “Octubre”, un esplèndid dietari que us recomano ferventment.

El trajecte el trobareu a partir de la pàgina 109 del llibre. El capítol es titula “Girona, carrers i ombres” i comença arran de riu, a la font del Peix erigida en homenatge a Verdaguer i que forma part del conjunt de la plaça de Catalunya. Un indret no gaire ben resolt urbanísticament, per cert.

El passeig que proposa Pairolí -que cal seguir amb el text a la mà- comença al carrer dels Vern, un indret amb regust vagament napolità, i acaba a la plaça dels Lledoners, a tocar del Museu d’Art de Girona que ja havíem visitat pel matí. Son tot just deu pàgines de lectura i uns vint minuts de caminar pausadament per la Girona vella plens de referències històriques i de personatges inoblidables com el senyor Pelai Negre i Pastell o el canonge Arcelos, del qual la tieta de Pairolí va ser la majordoma.

Per tancar de forma ben rodona el dia, abans d’agafar el cotxe vàrem encaminar-nos cap als jardins de l’antiga caserna dels Alemanys i la torre Gironella, lloc on està situada l’escena que Martí Alsina pinta en el seu monumental quadre.

Després, caminant pel cim de la muralla -des d’allí vaig fer la fotografia que il·lustra l’apunt d’avui- en deu minuts ja érem al cotxe camí de casa.

—————————————————————————————

CONSULTA ALS GIRONINS VETERANS:

Fa molts anys -parlo d’abans que Sant Domènec fos donat a la ciutat per fer-hi la universitat- més o menys en la zona on ara hi ha l’aparcament de vehicles, davant de la biblioteca Josep Ferrater hi havia una espècie de jardí mig accessible en el centre del qual em sembla recordar un templet circular d’uns tres o quatre metres de diàmetre aproximadament.

Quan fa un parell de setmanes vaig passar per l’antiga caserna dels Alemanys i em vaig enfilar als trossos de muralla que l’envolten vaig veure un gran espai circular -com si fos la tapa d’algun dipòsit de notables dimensions- en el centre del qual hi ha un templet que juraria que és el mateix que la meva memòria situa a tocar d’on ara hi ha la biblioteca.

Si feu la cerca per Google Maps –“Girona carrer dels Alemanys”– es veu perfectament la peça circular i la petita prominència del templet en el seu centre.

¿Algú recorda aquell templet antic? ¿És correcta la meva intuïció? ¿És el mateix?

Vejam si tinc sort i algú em treu de dubtes.

Com sempre el meu correu el trobareu fent clic damunt del “jotajotai” de sota del títol de l’apunt.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!