Totxanes, totxos i maons

“No cal que ens tornem a veure fins al novembre de l’any que ve. Ja està”. Amb aquestes senzilles paraules ahir per la tarda l’A. va saber que es tancava de la millor manera que podíem esperar un incident que va irrompre en les nostres vides sense avisar ara ha fet deu anys.

Un incident la superació del qual es deu a mèrits atribuïbles només a l’A. (i als metges, és clar) i en el qual jo no he estat gaire cosa més que una companyia discreta i un suport atent totes les vegades que ha calgut.  (n’hi ha més)

En parlo ara -tot i que potser a algú li sobtarà la intimitat de l’assumpte- perquè ja vaig parlar-ne fa cinc anys en aquest Bloc (vegeu aquí) en un apunt on expressava les petites tribulacions que en aquella època ens amoïnaven i que ara, en rellegir-lo, m’han refermat en la meva convicció que la vida, tot i que de vegades no ho sembli, va progressant i cada dia que passa ens fa més grans, més savis i més conscients de la importància de tot allò que tenim, que donem i que rebem.

Una mica més cap aquí en un altre apunt vaig parlar de la fotografia d’una nena que treballava amb uns boixets (vegeu aquí) i pocs mesos després el relat de tot plegat es completava amb un apunt molt trist en el que donava notícia de la mort del doctor Palombo (vegeu aquí).

Ahir, precisament, la persona que va donar la bona notícia a l’A. va ser el fill del doctor, el noi Palombo que segueix les passes de son pare. Cosa que demostra que, com en un ballet còsmic, les coses van quadrant i els cercles sempre acaben tancant-se.

S’ha acabat un procés i nosaltres n’hem sortit més forts i més units.

També (ai las) deu anys més vells.

I, sens dubte, més savis. Ara ja sabem dues coses: que podem superar qualsevol cosa que se’ns presenti i que el món és ple de bones notícies. Estic segur que l’A. i jo no hem esgotat pas el repertori de les que ens pertoquen. Oi que no, noia?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!